El rock'n'roll ha mort i els és igual

El carrer del Taquígraf Garriga està desert i fosc, mentre que al paral·lela Déu i Mata desemboca bona part de la gent que surt de L’Illa Diagonal. Mai hi passa res a Taquígraf Garriga, però avui sona una eixordadora guitarra cada vegada que s’obre la porta del Barbara Ann, un bar musical que va obrir el 1988 i que sobreviu com pot lluny de les zones d’oci nocturn.

Són les vuit i hi entra gent amb comptagotes. Aforament: 35 persones. L’Óscar, el cambrer, les saluda a gairebé a totes pel seu nom. Clientela habitual. A les parets hi ha fotos d’icones: Marc Bolan, Chuck Berry, el fotògraf Flowers... Tots els prestatges estan decorats amb portades de singles: dels Creation, els Cynics, els Ramones... Quan sona A question of temperature, de The Balloon Farm, alguns decanten el cap en senyal d’aprovació. La màquina de crispetes treballa a ple rendiment.

Avui hi ha concert. I no un, sinó dos: Banana Cósmica, de Granada, i Nestter Donuts, d’Alacant. Les entrades costen sis euros, així que cap s’emportarà gaire de taquilla, ni cent euros. Com en tantíssims locals de concerts de petit format, l’economia del Barbara Ann no és submergida, sinó asfixiada. Però hi han actuat grups anglesos, australians i noruecs. ¡Fins i tot els californians The Rubinoos! ¡Tres vegades! Quant interpreten el seu cèlebre Rock’n’roll is dead al Barbara Ann, ressona amb orgull.

Aquest bar de les Corts ha canviat d’amos tres vegades. Avui el regenta un comitè de crisi format per set clients. Entre ells hi ha músics de The Excitements i Suzy & Los Quattro. «És el nostre bar. L’havíem de salvar», diuen. L’avaria del pinball va ser un revés simbòlic. Davant la possibilitat de comprar-ne un altre, l’antic amo va dir: «O el dels Who o cap». També va desaparèixer el futbolí. Al seu lloc hi ha l’escenari. I Banana Cósmica, a punt d’actuar.

Banana Cósmica és un home-orquestra de rock de garatge que clava puntades a la bateria i toca la guitarra. Enganxat a l’alfombra amb cinta adhesiva, porta 15 pedals d’efectes. Amb aquest format low cost de licantrop solitari, despatxa un frenètic recital de rock troglodita. En 25 minuts acaba amarat de suor. La taquilla, una capseta metàl·lica de Lucky Strike, es va omplint de bitllets de cinc euros i monedes d’un. Es voreja el sold out. Més d’un terç del públic congregat són dones. Gairebé tots estan més a prop dels 40 anys que dels 30.

Nestter Donuts, la segona banda d’una sola persona, ja s’ha enfundat una granota de lleopard i una armilla negra amb serrells. Amb aquesta pinta s’enfila a l’escenari i es marca un punteig de guitarra molt torero. «¿Quina hora és?», pregunta al fotògraf d’aquest diari. Les 21.36 hores, i aquí els concerts han d’acabar a les deu per evitar conflictes veïnals.

Rots i udols

Nestter sona com un net dels Trashmen abduït i abandonat a la N-332 entre Alacant i el Campello. Rots i riffs. Udols i puntades al bombo. Històries sobre aranyes verinoses i epilèpsia elèctrica. Un lluitador emmascarat surt del lavabo, agafa la guitarra i l’hi afina. El públic balla despreocupadament, polint així les blanques rajoles del local.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

«Aquesta cançó es titula Asesinato yugular», proclama Nestter. I dit això clava els ullals al coll d’una espectadora. Ara punteja l’himne del PP amb la seva guitarra. El públic miola en zel el Meowww del gato. Hi ha pogos i riallades. Una dona munta a cavall d’un home. Un altre aboca cervesa sobre la boca assedegada de Nestter. I ell, sadollat, llança als seus fans una dotzena de dònuts de xocolata.

En mitja hora, el Barbara Ann tornarà a semblar un bar perdut en el temps, d’aquells que no saben o no volen saber que el rocanrol ha mort. Però mentre Nestter regala un últim bis i el cambrer frega el terra brut de xocolata, el públic balla, beu i riu aliè al que es porta. Al carrer, cinc portes més enllà, hi ha una botiga de compravenda de segells i monedes. Un home col·loca cartrons i un matalàs per dormir sota els porxos.