Anar al contingut

TORNADA A FINALS DELS ANYS 90

Diccionari del tontipop, d''Ajoblanco' a Zona Negativa

La prematura desaparició d'Inés Bayo, excantant de Los Fresones Rebeldes, desperta el record d'una escena que va portar frescor i sensibilitat al pop independent dels últims anys 90

Jordi Bianciotto

Diccionari del tontipop, d''Ajoblanco' a Zona Negativa

La mort, divendres passat, d’Inés Bayo, vocalista original del grup barceloní Los Fresones Rebeldes, ha convidat a recordar i posar de relleu una escena semienterrada, la que a finals dels 90 va girar entorn d’un pop naïf, amb sensibilitat melòdica i ocasional barra punk. Etiquetat amb mala bava com a tontipop, també com a acne-pop, Nocilla-pop o ñoñi-pop, va plantar cara al primer indie espanyol aixecant el veto a la ‘movida’ madrilenya i reivindicant el castellà davant l’anglès. Ens submergim en els seus grups i conceptes clau.

‘Ajoblanco’. Assegura Joaquín Felipe (Los Fresones Rebeldes) que la primera menció a tontipop va aparèixer en un dels últims números d’aquesta revista barcelonina. Va ser a finals dels 90, i el text feia referència a un gènere “més tonto que una espardenya”, recorda el músic. “Però després d’anomenar-lo acne-pop, cosa que em molestava perquè jo vaig patir intensament l’acne juvenil, això de tontipop em va fer gràcia”, assegura. Sense acritud, doncs.

Blas i Las Astrales. Dos activistes de l’escena, l’il·lustrador Blas Chinchilla i Laura, de La Pequeña Suiza, van muntar aquest invent de poca durada però que va deixar algunes cançons rescatables en clau de deliciós cutre-pop: escoltin ‘Drogas duras’.

‘Chitty chitty bang bang’. Títol de l’únic àlbum del grup d’Albacete Meteoro, publicat pel segell Spicnic el 1994, pioner d’un pop juganer amb picades d’ullet a un retrofuturisme espacial a l'estil Joe Meek. Gairebé dues dècades després, va ser reivindicat per un ‘tribute album’ en què van prendre part Hidrogenesse, Lidia Damunt (Hello Cuca) i Parade.

Donosti Sound. Escena prèvia que va obrir una tendència pop hipersensible en el primer indie, amb influxos sixties, de la bossa nova, la chanson o l’electrònica. Grups clau: la saga Las Aventuras de Kirlian-Le Mans, La Buena Vida (i la banda paral·lela El Joven Bryan Superstar) i els Family de l’il·lustrador Javier Aramburu (autors de l’àlbum de capçalera Un soplo en el corazón, 1993).

Elefant Records. Segell madrileny abocat en el pop des de la seva creació el 1989, per la seva escuderia han passat des dels seminals Las Aventuras de Kirlian i Nosoträsh fins a paladins del fenomen com Meteosat, Niza, Vacaciones, La Monja Enana, Papa Topo i els molt ‘chic’ Les Très Bien Ensemble (amb Felipe, de Los Fresones Rebeldes, aquí transformat en Philippe des Fraisons). Menús d’accents canviants: pop esvelt amb veus puerils de bona família, entremaliadures punks o botiga de joguines electròniques.

Fresones Rebeldes, Los. Dos veterans, Joaquín Felipe (Los Canguros, Los Bretones) i Miguel López Blanco (Síndrome Tóxico), es van unir amb tres jovenetes, les germanes Inés i Cecilia Bayo i l’avui editora Eugènia Broggi, per reivindicar un pop tendre i batallador amb certa indolència punk. El seu gran clàssic és ‘Al amanecer’, del seu primer epé (1997), publicat per Subterfuge, i que l’ex-‘triunfita’ Amaia canta en la seva gira actual. Felipe opera actualment al capdavant de Cola Jet Set junt amb Ana Vaquero, integrant del grup d’electro-acne-pop La Monja Enana.

Happiness, Los. Aquest grup fictici va elevar el 2006 el tontipop a la categoria de paròdia de la paròdia amb la seva tornada d’“amo a Laura, pero esperará hasta el matrimonio”, burla del neoconservadorisme amb la firma de l’esteta pop Guille Milkyway (La Casa Azul). El gènere ha inspirat grups de nova fornada com el trio femení madrileny Cariño.

L-Kan. Supervivientes del primer tontipop dels noranta, aquests madrilenys han evolucionat a través de l’electrònica, l’electroclash i l’alegre assalt a clàssics com Rata de dos patas (Paquita la del Barrio) fins a arribar al seu celebrat ‘Ay, Marie Kondo’, homenatge a la guru japonesa de l’ordre.

Meteosat. Madrilenys foguejats primer com a Skylab, van passar de la ‘indie’ Elefant a la ‘multi’ RCA a l’àlbum Espunk!, que inclou el seu clàssic ‘Mi novio es bakala’. Pop de botiga de joguines amb Casiotone. El seu teclista-baixista Nacho Escolar, periodista, és avui el director d’eldiario.es.

Nosoträsh. Aquestes asturianes van obrir un front pop desenvolupat amb ‘Voy a aterrar’, tema que els va valdre el primer premi del concurs de maquetes de Rockdelux, el 1995. Dos anys després va sortir l’àlbum, i el 2002, la seva obra cabdal, ‘Popemas’. De tonti, poc, però sí esclats d’inspiradora i enganyosa innocència.

Parchís. Doncs sí, Tino, Yolanda i companyia van figurar entre les fonts inspiradores del tontipop, visibles en grups com Meteosat. No és tan estrany: molts d’aquests músics quan eren nens es van atipar d’escoltar ‘El twist del colegio’ i els èxits d’Enrique y Ana o Mazinger Z. En la vida, tot acte té conseqüències.

Radio 3. Des de l’emissora pública i el seu longeu (40 anys) programa ‘Flor de pasión’, Juan de Pablos, jubilat fa uns mesos, va divulgar amb afecte i generositat tota aquesta escena. També es van fer ressò de les bandes Javier Ordovás (‘Diario pop’) o l’impulsor del segell Elefant, Luis Calvo (‘Viaje a los sueños polares’).

Spicnic. Aquest segell, sorgit a Villarobledo (Albacete), va creure des del principi en aquest corrent publicant Terry Cuatro, Meteor, les primeres gravacions de Los Fresones Rebeldes i els llançaments d’Alpino i Astrogirls, així com suculents homenatges a Joe Meek i Tim Burton.

Twee pop. Subgènere de l’indie-pop que va aparèixer al Regne Unit en els 80, font d’inspiració del tontipop. Hereu del bubblegum i dotat d’una aura d’innocència camp, es va establir entorn del casset recopilatori ‘C86’, publicat pel setmanari ‘New Musical Express’. Bandes com Belle and Sebastian, Camera Obscura o Los Campesinos! es van situar en la seva línia.

Vacaciones. Aquest grup de Múrcia, batejat a partir de la seva primera cançó ociosa, ‘Vacaciones en el mar’, va saber trobar melodies suggeridores en àlbums com ‘Sonreír’, publicat per Elefant el 2002. Veu femenina fràgil però determinada, la de Ruth, tensió entre dinamisme i melancolia, i cançons manifest com ‘Poppy girl’: “yo llevo gafas rojas, ¿y a ti qué?”.

Wong-Yi, Suzi. L’eixerida cantant de TCR, grup originari de Santa Coloma de Gramenet que es va obrir pas al segell Subterfuge amb l’epé ‘A la parrilla!!’ (1998) i dos discos llargs, i que inicialment va comptar amb l’inquiet Felipe Fresón. Refrescants piruetes punk-pop, entre Buzzcocks i The Shangri-Las, amb veu d’estudiant que fa campana en petits èxits com ‘Tengo que beber’ i ‘Un domingo de sol’.

‘Yoyo’. ‘Fanzine’ que elaboraven Borja Prieto i Diana Aller, de Meteosat (els dos periodistes), i que va cantar les bondats de les bandes pop. En aquells temps encara preinternet, a cavall del canvi de segle, van florir iniciatives en paper que van divulgar l’escena, com ‘El pijama de Úrsula’, ‘Le touriste’ o ‘El fanzine de las Extupendas’.

Zona Negativa. Brot una mica tardà del fenomen tontipop, després de colar-se en el ‘Tributo a El Niño Gusano’ (2003), aquest duo de Barcelona va presentar ‘Extrañas ilusiones’ (2008), amb idees per venjar-se d’un nòvio tancant-lo en un soterrani (‘Y si regresas’) i versions de Gianna Nannini i Fabio McNamara. Picades d’ullet sinistres embolicades en frescos i infinits ‘parapapás’, en absolut tontos però sí amb rastres d’acne.

Temes: Música