Felipe (Los Fresones Rebeldes): «Millor 'one hit wonder' que 'no hit nobody'»

Joaquín Felipe Spada, rebatejat Felipe a seques (com Morrissey) o Felipe Fresón, va néixer a Barcelona el 1962, al si d’una família catòlica de classe mitjana. Va oficiar de periodista al Diari de Barcelona, tot i que la major part de la seva vida laboral ha transcorregut en el funcionariat. Enamorat del pop i la subcultura, Felipe va ser un dels primers mods barcelonins certificats (allà per 1979), però va abandonar la tribu quan va començar la deriva retro (el músic sempre ha defensat el goig del present) i ja en els noranta es va passar a la desimboltura indie. Té tres fills, fruit del seu matrimoni amb una altra músic pop (del grup La Monja Enana). Ha militat a més bandes de les que cabrien en aquesta peça, però és procedent esmentar Los Canguros (per mítics), Los Fresones Rebeldes (per grans: un hit i dos àlbums fantàstics) i Cola-Jet Set (per actuals). Felipe continua component, tocant i negant-se, tossut com ell sol, a envellir una mica.

¿No et cansa el que cada vegada que vas a un casament –o una festa major de poble– soni “Al amanecer”, el vostre inesperat hit de 1997?

No. La cançó per si mateix m’agrada molt i té substància: sobre una base de plagis involuntaris vaig doblar la velocitat original, vaig integrar una lletra sincera amb referències històriques i al·legòriques, li vaig posar un doble només de guitarra, un sector de palmells amb riff de baix, un tercer cor, tot això arreglat per a uns músics justets... és la història del pop destil·lada. Millor one hit wonder que no hit nobody, que era la meva experiència anterior.

Éreu el grup amb menys pinta de petar-ho de la dècada: un geòleg i un exfuncionari (tots dos en la trentena) i quatre noies d’uns vint anys que amb prou feines sabien tocar. ¿Com s’explica el vostre èxit?

Ni idea. Jo ja tenia 33 anys, en teoria estava descartat per a la Història. Vaig començar sense voler, ajudant unes amigues a muntar un grup. Vaig demanar ajuda a Miguel López (ex Síndrome Tóxico), la que havia de tocar la bateria no venia mai i vaig aprofitar per aprendre’n. Van sortir algunes cançons en tardes de guitarra i dònuts... Només volíem sortir a Flor de pasión, el programa de Juan de Pablos.

De Pablos va posar tant la vostra maqueta fins que se la sabés de memòria mig Espanya.

Juan, amb les seves cançons d’amor i esperança, és el DJ que ha salvat la meva vida més vegades, descobrint-me coses que han marcat el meu estil i unint-me amb tota la seva audiència, als que després vaig conèixer en persona.

La majoria de crims del pop espanyol dels vuitanta ja han prescrit. Pots confessar quins grups et semblaven més bunyols.

Dels vuitanta només m’agraden els d’abans del 85, i després Los Flechazos i Los Sencillos. Rotllos tipus Terapia Nacional, Sintiéndolo Mucho i El Norte sempre em van donar arcades i entenc el fàstic del primer indie a cantar en espanyol fins a Aventuras de Kirlian.

Quan vau aparèixer, molts crítics rockers i músics “seriosos” us van dir que éreu “tontipop” i que no sabíeu tocar, bla bla.

L’odi del rockeram de l’època em proporcionava cert plaer morfinòman. Se’ns va dir “remoguda”, “acne pop”, “naïf”, etc. Allò de “tontipop” ho va treure Ajoblanco per riure’s de nosaltres i als dos mesos van tancar. Jo assumeixo el terme, no s’ha de prendre res massa seriosament i menys la música i les seves lletres.

¿Us aveníeu entre els membres de la banda? ¿Us aveniu ara?

Vam començar bé, òbviament, i vam acabar malament, alguns durant i d’altres al final. Una vegada acabat el “problema”, ens vam tornar a avenir i així vam poder tenir una reunió 15 anys després disfrutant tot el que era bo i no repetint el que era dolent. Quan estàs en saó, les pressions externes generen paranoies internes, jo el primer.

De jove vas militar en el culte mod. ¿Quina part d’aquesta experiència vas insuflar a Los Fresones Rebeldes?

Continuo pensant que el mod és la millor música i la millor roba, i mantinc l’individualisme. Però la desinhibició dels Fresones va ser una reacció involuntària a la disciplina mod. La influència va ser escassa: vaig canviar Farfisa per Casiotone, mai hi va haver dress code, i érem un híbrid de 60s en general, Punk, ‘Nueva Ola madrileña’ i C86.

Los Fresones Rebeldes és una elecció bastant terrible com a nom de banda. ¿D’on va sortir això?

És com vaig voler anomenar a Los Canguros, el meu grup anterior, una dècada abans, però no em van deixar. La segona vegada ja em vaig dir que per les meves pistoles, el nom era tan WTF que venia com un guant al grup WTF per antonomàsia. En la idea original, era El Tribunal de la Fruta vs Los Fresones Rebeldes.

En el pop són bastant rars els músics que es declaren de dretes. Johnny Ramone, Phil Collins i tu, que ets “catòlic i papista”.

Soc catòlic i papista des que tinc ús de raó. Soc fill d’una família cristiana exemplar (per a mi). Però en un grup que no sigui manifestament polític cada un té les seves idees, no es pot dir que els Fresones fossin un grup de dretes, ni catòlic, si potser promotors del lliurepensament i el desvergonyiment.

¿Com va viure algú com tu els dies calents del procés?

Molt angoixat. Per molt millorable que sigui Espanya, estic convençut que una Catalunya independent, feixista o soviètica o totes dues, seria molt pitjor i menys lliure.

Alguna vegada has dit “abans maniqueu que relativista”. Explica’t.

De vegades he canviat d’idea, però perquè la idea nova em semblava millor, no perquè cregui que totes les idees valguin. A mi no me’n valen gaires.

¿Diries que ets el típic líder dictatorial de grup pop?

La democràcia en grups musicals no funciona a mitjà ni llarg termini, però de vegades és inevitable i dona bons fruits. Si planteges el grup des del principi com una tirania més o menys amable, els problemes es resolen sols. Però per manar has d’aportar idees i treball, i per durar has de saber integrar les aportacions d’altres. Fàcil no és.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Ets pare de tres fills, però no has escrit cap cançó sobre la paternitat. Els oients t’ho agraïm.

I així serà, detesto la música feta específicament per a nens i en general no m’agraden els nens cantant, m’és especialment odiós aquell instant de la nota alta desafinada per afegir-li entranyabilitat.