23 febr 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Luz Casal, sentiment i gràcia a Porta Ferrada

La cantant va imposar la seva llei viatjant del bolero al rock'n'roll combinant els seus clàssics amb les cançons del seu últim disc, 'Que corra el aire'

Jordi Bianciotto

Luz Casal, sentiment i gràcia a Porta Ferrada

joan murgadella

Luz Casal connecta amb el públic a través dels seus èxits repartits per diverses dècades, de la barreja d’emotivitat i fanfarroneria amb què dona vida a cada estrofa i del seu do per imprimir caràcter a cançons d’estils molt diversos, del bolero sentit al rock’n’roll més absurd. Els seus concerts tenen molts plecs interns, i no és que s’adaptin a cada circumstància, sinó que és ella qui estableix els termes i crea el camp d’atracció amb l’audiència, també en l’estiuenca lleugeresa d’un festival com el de Porta Ferrada, on ha actuat aquest dimarts.

No és fàcil, amb tanta esquivada estilística, construir un recital lògic que flueixi amb naturalitat, i Luz se les va apanyar per aconseguir-ho des de la seva sortida a escena amb un ‘Lo eres todo’ a cor obert, acompanyada tan sols pel pianista, el gironí Josep Maria Baldomà, ‘Baldo’, abans de la incorporació els seus altres quatre músics. A diferència de l’any passat al Liceu, quan el seu últim disc, ‘Que corra el aire’, va sonar íntegre i d’una estrebada, aquesta vegada ha dosificat les noves cançons, tres al principi (el suau ‘crescendo’ de ‘Volver a comenzar’) i tres més a prop del tram final, incloent-hi l’arriscada ‘Morna’, amb vista a Cap Verd, i ‘Amores’, de Mari Trini. A la cantant murciana, morta fa deu anys, li va donar les gràcies “per haver obert alguns camins”.

Sortint del “foradet”

Concert amb moltes capes i maneres anímiques, si bé hi ha un carril que a través del temps connecta un antic bolero com ‘No, no y no’ que cantaven Los Panchos, amb el seu popular ‘No me importa nada’ (que va dedicar “a les dones”), a través del que podríem anomenar un escepticisme femení davant del teatre de la seducció. Aquesta actitud de dona forta, no impressionable davant de la fantasmada, l’ha fet irresistible davant d’una audiència que veu en ella un símbol. Però Luz no esquiva l’exposició de fragilitat: les cançons del seu disc llatí ‘Pasión’ (2009) la van ajudar al seu dia, va confessar, a “sortir del foradet” on havia caigut després del seu “segon contratemps de salut” (al·lusió al reincident càncer).

Hi ha cançons que difícilment poden faltar en els seus concerts, i no només els ‘hits’ més canònics, també temes de fons com ‘Entre mis recuerdos’ i ‘Besaré el suelo’, que van treure el millor dels seus autors, Albert Hammond i Carlos Goñi, i que a Porta Ferrada va recórrer Luz amb alta implicació, assaborint i esprement cada síl·laba com sap fer. Luz, vestida de vermell i embolicada en una boa de plomes en ‘Un año de amor’, celebrat ‘momento Almodóvar’ en aliança amb ‘Piensa en mí’.

I, passant-se al negre minifalder, a l’atac amb la diversió rockera de ‘Pedazo de cielo’, ‘Loca’ i ‘Rufino’ (el seu amic “llibertí, diví i superficial”), sacsejant la cabellera en remolí i amb el somriure murri dels 21. En contrast, Luz va afegir un últim bis amb ‘Es por ti’, la seva adaptació de ‘Boig per tu’ de Sau, amb una part de la tornada en català, preferint potser que no ens n’anéssim a dormir amb la seva imatge més frívola a la retina sinó amb la més sentimental.