El gran repte d’Arrieta

El que podríem anomenar el bruteig –la deixadesa o distracció, en la seva versió benèvola; roí o indecent, en la seva accepció més crua– de les diligències d’Álvaro García Ortiz, fiscal general de l’Estat, a la Sala Penal del Tribunal Suprem, ha sigut un tret present des dels moments anteriors a l’obertura de la causa contra ell, el 15 d’octubre del 2024.

Un dia abans de la deliberació prevista, el 7 d’octubre, avançada la tarda, Miguel Ángel Rodríguez (MAR), cap de gabinet d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, rebia una informació fidedigna: la Sala d’Admissió del cas, presidida per Manuel Marchena, decidiria l’endemà sobre si obrir causa per revelació de secret contra el fiscal general de l’Estat.

Tal resolució derivava d’una querella d’Alberto González Amador, parella de Díaz Ayuso, i una altra del Col·legi d’Advocats de Madrid. Totes dues van ser objecte d’una exposició raonada del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) al Suprem, el 15 de juliol del 2024, perquè obrís una investigació centrada en una nota informativa de la Fiscalia del TSJM, ordenada per la Fiscalia General de l’Estat.

MAR va decidir fer ús de la informació i es va llançar a les xarxes amb un missatge de WhatsApp en el qual complia amb la seva font. En lloc de destacar la notícia, la va deixar anar com qui no vol la cosa al final: "I demà toca el fiscal aquest del Sanchisme. Aneu tots endavant".

"Primícies informatives"

El toc d’alerta va arribar a la Sala Segona. "Manolo, quin portaveu de comunicació amb què comptes que anuncia primícies informatives", li va escriure un periodista a Marchena. El jutge va respondre amb enuig i cert menyspreu per MAR "el personatge", i va aclarir que el cap de gabinet d’Ayuso no havia tingut contacte amb cap dels cinc magistrats de la Sala d’Admissió i que l’assumpte encara s’estava deliberant. Cap d’aquestes explicacions havia sigut sol·licitada pel seu interlocutor. És a dir: Marchena incorria en el que es coneix com excusatio non petita, accusatio manifesta [excusa no demanada, culpa manifesta]. Una setmana més tard la Sala d’Admissió, presidida per Marchena, ho anunciava: Álvaro García Ortiz seria el primer fiscal general de l’Estat investigat i acusat pel Suprem.

Se suposava que aquest no seria el camí, perquè la ponent, la magistrada Polo, adscrita al sector progressista, va dir als seus amics a Jutgesses i Jutges per a la Democràcia que no compartia la decisió. Que la nota informativa a la qual el TSJM atribuïa caràcters de delicte era legal i que estava preocupada per les diligències. Però ¿no eres tu la ponent? Va explicar Polo que, quan la ponent discrepa en una qüestió essencial, ha de formular vot particular. Polo va comentar en privat que no podia posar vot particular en el procés d’instrucció, tot i que la Llei Orgànica del Poder Judicial i la Llei d’Enjudiciament Civil sí que ho permeten. Marchena, segons va explicar ella, la va convèncer que serien unes diligències que acabarien arxivades. La interlocutòria d’admissió assenyalava que "de la instrucció de la causa se’n desprèn que, abans de la nota de premsa, els correus entre el fiscal del cas [Julián Salto] i el lletrat d’Amador [Carlos Neira] van ser revelats, estant en poder del FGE i de la fiscal cap provincial [Pilar Rodríguez]".

Els magistrats que van impulsar la causa mai van creure que García Ortiz arribaria viu al judici oral. Pensaven que la seva imputació i processament forçarien la seva dimissió, tot i que el reglament no ho exigia. El FGE va pensar a dimitir quan la Sala d’Apel·lacions va denegar l’arxiu, i fins i tot va traslladar al ministre de Justícia, Félix Bolaños, el missatge: "Digues-li al ministre que em deixi anar". Finalment, malgrat el cost personal, va assumir la batalla, segons va dir el 5 de setembre davant el rei Felip, per "la veritat".

Hurtado va mirar de trobar la prova que García Ortiz va filtrar el correu del 2 de febrer del 2024. Va comprimir les diligències a aquest correu, intentant aïllar-lo del context, vulnerant el que la interlocutòria d’admissió assenyalava: que "els correus" havien sigut revelats. El primer en filtrar va ser MAR, que va difondre el correu del 12 de març del 2024 entre el fiscal Salto i Neira a El Mundo, amb l’autorització d’Amador, i després "als seus periodistes". Va difondre la versió que la Fiscalia va proposar un pacte i després el va retirar "per ordre de dalt", és a dir, del fiscal general.

En la seva declaració, MAR va admetre que la suposada retirada era una deducció seva. En realitat, es tractava de castigar Ayuso a través de la seva parella, que havia guanyat 2 milions d’euros amb contractes de mascaretes i defraudat 350.951 euros, segons l’Agència Tributària.

El judici i el paper d’Arrieta

Amb la composició del tribunal d’enjudiciament ja es pot traçar un mapa de previsió. Per al president de la Sala Segona i del tribunal, Andrés Martínez Arrieta, el mandat del qual venç l’abril del 2027, serà, si no hi ha imprevistos, l’esdeveniment més rellevant de la seva etapa. Segons diversos testimonis, va mantenir, com a president interí, un diàleg pujat de to al despatx de l’instructor. Va sortir d’allà emprenyat, segons una font del Suprem.

Notícies relacionades

Feijóo anuncia que rebaixarà impostos als autònoms

Federico Trillo: "Feijóo ha de reflexionar amb transparència sobre la relació amb Vox"

La magistrada Ana Ferrer, per la seva banda, difícilment apreciarà delicte en les actuacions, en línia amb el vot particular del magistrat de la Sala d’Apel·lacions, Andrés Palomo, que podria servir de model d’absolució. Polo tindrà l’oportunitat de revisar la seva conducta a la Sala d’Admissió. Una condemna unànime sembla impossible. Marchena buscarà els vots de Lamela, Berdugo i Del Moral, tot i que aquest últim podria no donar-li suport. L’alternativa seria una sentència absolutòria per falta de prova, amb algun paràgraf dur sobre la custòdia dels correus i les filtracions, suficient perquè l’anomenat sindicat mediaticojudicial alimenti portades contra el Govern.

Però si les maniobres brutes van marcar l’abans de la decisió de la Sala Penal d’obrir causa, amb MAR voletejant com a mosca collonera amb els seus vaticinis –precisos–, també ho han fet durant la instrucció d’Hurtado. Quatre periodistes d’El País han decidit protocolitzar –acudir a un notari per fer una acta– els seus missatges i aportar-los com prova la causa. Fins i tot s’ha sabut que la propietat va decidir posar-ho com excusa per acomiadar a la llavors directora, Pepa Bueno. Però a això anem: els encantaria saber estimats lectors i lectores de qui va ser aquesta idea. I saber-ho faria brutejar encara més el tribunal.