Araujo, l’ariet salvador de Flick

El Girona va poder haver causat al Barça una destrossa similar al Sevilla. Va desarborar la línia avançada com va voler i es va plantar davant Szczesny amb una claredat impactant. Però va caure de genolls en l’últim alè per culpa d’una rematada de l’uruguaià al primer pal a passada de De Jong quan confiava en l’empat. Araujo va portar a l’èxtasi Montjuïc quan la desesperació s’havia apoderat del sempre fred tècnic germànic.

Expulsió de Flick

Uns minuts abans Flick havia sigut expulsat per protestar i amb el gol de la victòria va deixar anar dues botifarres monumentals. En alguna cosa comença a assemblar-se a Laporta. El seu equip ara és un caos, però almenys ahir va trobar una forma heterodoxa per cantar victòria. Com Laporta, es va salvar amb un gir inesperat. Botifarres per a la posteritat.

El Barça de Flick, en tot cas, s’ha esfilagarsat, li han saltat els botons i camina amb una pinta desmanegada malgrat haver recuperat el lideratge momentani. Ha entrat en una fase inquietant, no tant pels resultats –dues derrotes i un triomf– sinó per com es presenta en societat. Els senyals d’identitat s’han esborrat, els que el feien atractiu. Les lesions hi deu tenir pes. Tant s’ha desfigurat que l’entrenador alemany va acabar col·locant Araujo a dalt, una decisió estrident que va funcionar miraculosament.

El Girona es va fer l’adormit el primer quart d’hora. El va despertar el gol de Pedri. Cal parlar d’aquest gol, el segon de la temporada del canari. Va rebre i com un gat es va passejar per la cornisa de l’àrea, en un moviment paral·lel a la porteria, elegant i sense presses, i quan va veure un espai, més que no pas xutar, va passar la pilota al pal, i dins, amb Gazzaniga d’estàtua. Va recordar Messi.

Llavors va entrar cafeïna al cos del Girona. Witsel va executar una xilena espectacular sis minuts després que va igualar el marcador i el vent va canviar tot d’una de direcció. Ja no es deixava fer l’equip de Míchel. De sobte, va descobrir alguna cosa. Va descobrir com podia atacar en profunditat la defensa del Barça. Gairebé sempre procedent d’errors comesos per part del mig camp blaugrana.

Si no va acabar la primera part amb dos o tres gols d’avantatge va ser perquè va voler demostrar al món la raó per la qual és el segon equip menys golejador de la Lliga. Així doncs, Vanat, Portu, Bryan Gil i Witsel van provocar quatre reaccions vehements de Míchel a la banda, que es podia imaginar amb venes inflades al coll de frustració. Per força va haver de recordar totes aquestes ocasions al final.

Llums llargs

Flick va acabar amb Araujo com a davanter centre però va començar amb Toni Fernández, de 17 anys acabats de fer i que va debutar en la Lliga. No és la seva posició i va ser com ficar-lo dins una cova. Va ser reemplaçat en el descans per un Fermín recuperat que va sacsejar el Barça. Va sortir a desfogar-se després de tres setmanes d’absència. En 11 minuts va descarregar tres vegades l’escopeta.

Notícies relacionades

Toni, Lamine i el ‘pla Alexanko’

Les llums de Bríndisi

Amb independència del marcador, Flick va posar llums llargs al substituir Lamine Yamal i Pedri quan faltava mitja hora per a l’epíleg. Lamine va tenir una participació bombollejant. Bones accions mal resoltes. Necessita més temps per recuperar la forma.

Curiosament, sense ells, el Barça es va sentir impulsat per una tramuntana. Va durar poc. I Flick es va inventar un nou Alexanko a la figura d’Araujo. Més de 10 minuts col·locat com a davanter centre. Un fascinant viatge al passat davant les lesions de Ferran, Lewandowski i Raphinha. I va funcionar, per demostrar una vegada més que el futbol és molt boig, molt emocional i molt imprevisible.