Una estratègia exhaurida

«L’alegria pel càstig no crea res», afirma el professor de filosofia de la UB Antonio Gómez Villar, autor de Transformar no es cancelar (Verso), un dels nombrosos assajos que en els últims temps analitzen un fenomen nou: l’esgotament de la cultura de la cancel·lació. «Com a estratègia s’ha mostrat ineficaç, matussera i contraproduent. Hi ha molta gent que m’han reconegut que fa uns anys ni tan sols s’haurien animat a obrir el llibre. Però en aquest punt de bloqueig a què hem arribat s’agraeixen reflexions que permetin encetar un altre espai per a la crítica», assenyala el filòsof, que considera que hi ha un debilitament en les dinàmiques de cancel·lació per no haver sigut capaços d’articular canvis profunds en la vida de les persones. «Estem molt i molt a prop que aparegui algú que encunyi el concepte postcancel·lació», apunta.

Hi ha diversos motius que expliquen aquest desgast. Un és la degradació del seu hàbitat natural: internet està trencada; X, l’antic Twitter, no és el que solia ser, i l’algoritme ha posat de cap per avall les antigues cambres de ressonància d’opinió. A això s’hi afegeix cert esgotament del múscul que s’ha exercitat més en els últims anys, el de la indignació. «Hi ha un lligam evident entre la lògica instantània de les xarxes socials i la immediatesa que exigeix la cultura de la cancel·lació. Ens exigeix estar alerta permanentment. Si ens condueix a una lògica constant de control, és normal que acabem exhausts», indica Gómez.

L’esquerra

«La gent no només està desencisada i cansada. Per començar, ¡no els importaven tant aquestes coses!», apunta Umut Özkirimli, autor de Cancelados, investigador sènior de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals i associat al Cidob. «¿Creus que als ciutadans corrents els importava quins pronoms utilitzàvem? ¿Per què l’anomenada esquerra es va oblidar dels seus valors o de les qüestions quotidianes? Gaza va ser una dura prova de la realitat tant per a l’esquerra com per a la dreta», diu. Però més enllà que tots estiguem més o menys cremats de les xarxes socials, per als dos pensadors la clau del fracàs de la cultura de la cancel·lació està en el fet que «una esquerra punitiva és incapaç de mostrar on resideix l’esperança i l’emancipació».

Al començament, la cultura de la cancel·lació va sorgir de la frustració i la sensació d’impunitat davant de les injustícies. Moviments com el Me Too van tenir un gran èxit al principi. Sense ells és bastant probable que Harvey Weinstein no fos a la presó. Però per a Özkirimli el problema amb el Me Too i campanyes semblants va ser que estaven massa centrats en l’individu. Les diferències entre el Me Too original, l’iniciat per Tarana Burke, que se circumscrivia en la violència estructural contra les dones, i el Me Too posterior, que es va viralitzar després del tuit d’Alyssa Milano, en són un exemple. «La mateixa Burke es va queixar del Me Too impulsat per les celebritats. El sistema no ha experimentat cap transformació. De fet, va empitjorar a causa de l’enorme reacció dretana, antifeminista i anti LGBTQ que veiem avui dia», assenyala.

Per a l’autor de Cancelados, la cancel·lació té a veure en realitat amb la dreta. «La censura i la caça de bruixes són fenòmens centenaris que no s’acabaran mai. Són un segell del pensament de la dreta i dels moviments feixistes. La dreta no ha defensat mai la llibertat d’expressió, com diu que fa. I ho veiem ara. Hi ha persones que perden la feina, són enviades a la presó o fins i tot deportades, per exemple, per ser pro Palestina o per creure en la igualtat racial i els drets LGBTQ. En aquest sentit, entrem en una nova era», diu.

El petó de Rubiales

Notícies relacionades

La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

Por de no tenir raó

¿Quin va ser el punt d’inflexió a Espanya? Per a Gómez Villar, el començament del final de la cultura de la cancel·lació és el cas Rubiales, quan el petó que va fer a Jenni Hermoso es va convertir en l’inici d’una mobilització política. «Hi ha una cosa molt interessant en el títol de la campanya que van iniciar les futbolistes: S’ha acabat. El pronom es [s’] indica que no és un problema personal i prou. La campanya no s’inicia amb un acabem amb Rubiales, és a dir, cancel·lem Rubiales, sinó amb un s’ha acabat. ¿Per què? Perquè el petó de Rubiales és el petó de l’iceberg, expressió de lògiques patriarcals i masclistes arrelades en el funcionament de la federació». «L’interessant és que Rubiales no va ser cancel·lat, sinó derrotat com a resultat d’una victòria política», apunta.

¿Quines solucions proposen aquests pensadors? «Les esquerres han de tornar a recuperar el que potser és el seu llegat històric més important: tornar a dotar de contingut el concepte d’universalitat», diu Gómez Villar. Özkirimli coincideix que l’esquerra ha de tornar a les arrels: «Cal recordar la classe treballadora, mirar de solucionar l’enorme disparitat salarial i tota mena de desigualtats. I lluitar contra els feixistes».