Luz Casal: «El poder porta, de vegades, actituds mesquines»

Un any i quatre mesos després d’haver presentat ‘Que corra el aire’ al Liceu, Luz torna a Catalunya per actuar, aquest dimarts, al Festival de la Porta Ferrada, de Sant Feliu de Guíxols. ¿Gira d’estiu? "I d’hivern, i de tardor, i de primavera...", fa broma ella en conversa telefònica, i recorda que, en el seu cas, vida i carrera d’artista són una mateixa cosa. "Parar és un verb que, aplicat a la meva música, em costa utilitzar".

Els seus concerts van del rock’n’roll despreocupat de ‘Rufino’ a una cançó llatina intimista com ‘Piensa en mí’. ¿Com ho fa perquè tot encaixi?

M’he adonat que, així com al principi això podria despistar, al final és una condició, perquè he estat en la música tota la meva vida i visc a través de la música, i això significa que la meva experiència es converteix en una cançó. I cada una té les seves característiques. Els estils no són una qüestió d’identitat. Sent solista et manifestes com et ve de gust. Les cançons per a Almodóvar exigien una actitud diferent i no em va preocupar que estilísticament fossin oposades a altres temes que cantava. Així ho he fet sempre. Fer un disc d’homenatge a Dalida va significar afrontar també un repertori molt divers, amb cançons molt diferents entre si. Una era del 1928. Hi ha una versatilitat i, després, una curiositat. Per a mi és important continuar fent coses que m’exigeixin i aventurar-me, fins i tot amb el risc que pot resultar incomprensible. Però no faig la meva feina només per agradar a la gent, sinó, en primer terme, per expressar-me.

No és gaire comuna una carrera llarga com la seva, amb èxits en dècades diferents i gravant sempre discos amb cançons noves, sense servir-se de ‘revival’.

Sé que hi ha persones en els meus concerts que venen dels meus primers anys i allà hi ha cançons que és gairebé imprescindible que canti. Però després està el teu present. Jo m’he despertat avui per viure el dia d’avui, no per estar pensant en el que vaig fer fa cinc anys. Ni tan sols el dia d’ahir. Sempre he tingut la necessitat de fer cançons i discos nous, que reflecteixin el meu moment. Tot i que hi hagi cançons que valen per a qualsevol època, com ara ‘No me importa nada’, tinc la necessitat expressiva. Després de la meva experiència amb la malaltia del càncer, vaig fer ‘Vida tóxica’, que era un reflex d’aquell moment. Sense parlar amb dramatisme de l’aspecte complicat de la meva existència, però, sí, reflectint-ho. En l’últim disc, ‘Tanto ruido’, sense ser molt descriptiva, reflecteixo aquella sensació de pesadesa, del gran embolic que hi ha al voltant, que no et deixen ni pensar... Reflecteix la necessitat d’ara, que no és la mateixa que fa cinc anys.

El primer reconeixement a la seva carrera va ser la gira amb Miguel Ríos i Leño, el 1983. Ara, Ríos està oficialment retirat, tot i que es permet certes excepcions, i Rosendo va concloure fa uns quants mesos la seva gira de comiat. ¿Pensa en això?

Quan tens curiositat, tens necessitat de continuar creixent i aprenent. I jo la tinc tan gran com quan vaig començar, o més, perquè soc més conscient que abans dels detalls. Així que no, no he pensat en això. Estic pensant, més aviat, que quan acabi aquesta gira hauré d’abocar-me més a estudiar harmonia.

¿Pensant ja en un pròxim disc?

Sí, és que això de la retirada no ho veig, ni en un futur pròxim ni a mig termini. Aquí, d’una banda, hi ha la teva necessitat de fer coses i, després, que algú estigui interessat en tu. Si això passa, no t’has de preocupar. No estic cansada físicament ni, sobretot, emocionalment, i no és una cosa que pensi, deixar els escenaris d’aquí a un any, cinc, deu... No. Crec, d’altra banda, que el dia que passi ho tindré tan clar que serà definitiu. També li dic que no em veig lluny de la música; no sé fent què, però no lluny.

La lectura feminista és molt més present que en els anys 80 i 90. ¿Diria que ser dona li ha complicat les coses al llarg de la seva carrera?

Analitzar a hores d’ara com ha sigut la meva vida professional per ser dona és com redundar en experiències que ja estan sobrepassades. I parlo d’experiències duretes. Tinc la sensació que ara la dona en la música està consideradíssima i la prova és la quantitat de dones potents que hi ha. Això em produeix una enorme satisfacció, perquè, efectivament, no va ser fàcil. No érem gaires. Ser ‘rara avis’ sempre condiciona. Però he viscut aquestes dificultats amb tota la mà esquerra i la intel·ligència de què he sigut capaç, perquè certes crítiques pel fet ser dona, en comptes d’afectar-me, em donessin més ales.

Vostè és molt a prop de França. ¿Què li va semblar el manifest d’intel·lectuals i artistes franceses, com ara Catherine Deneuve, sobre un "nou puritanisme" representat pel ‘me too’?

Sempre respecto les opinions dels altres, encara que em resultin contràries o inexplicables. No és la meva tasca jutjar. El que opino ho expresso a través de la música, que és la meva manera de relacionar-me amb l’exterior. Em sembla que Catherine Deneuve és una dona importantíssima en el cine francès, elegant, espontània, però que si ella considera que alguna cosa és exagerada és la seva opinió i no soc aquí per jutjar.

L’Ajuntament d’Oviedo, que ha canviat de color després de les últimes eleccions (de la coalició d’esquerres encapçalada pel PSOE a un govern del PP i Ciutadans), ha cancel·lat 21 concerts que no estaven firmats, però, sí, compromesos per a les pròximes festes de San Mateo, entre aquests, els de Tequila, Rozalén, La M.O.D.A. i el seu. ¿Què li ha semblat aquesta decisió?

Crec que a totes les gires hi ha hagut alguna anècdota semblant. Quan m’ho van dir, vaig pensar que "quina llàstima", perquè no puc tornar a Astúries, una terra importantíssima en la meva vida i en la meva formació. I per la gent que aniria a veure’m. Però són coses de gustos... Bé, ja hi aniré un altre any.

¿No hi ha un mòbil polític?

Pot ser, però no ho vull veure així. Vull pensar que a algú no li agrado, pel que sigui, i que en prefereix un altre o una altra. Ja està. No em crea més trauma. Perquè, si no, acabaries entrant en un bucle: ‘Soc estimada per..., ‘soc detestada per...’ I no. Al final, em quedo que no vaig a Oviedo, però vaig a altres llocs, i faré uns concerts espero que magnífics, i ja està. No soc rondinaire, d’altra banda. Accepto les situacions, encara que siguin rocambolesques. Perquè tinc aquesta actitud de ‘no hi ha mal que no tingui algun bé’.

Aquests dies ha passat una cosa semblant amb Luis Pastor, que ha denunciat la cancel·lació, per part de l’Ajuntament de Madrid, del seu concert a les festes d’Aravaca i davant d’aquesta decisió Barcelona li ha ofert actuar en la Mercè.

Sí, hi ha aquestes rèpliques, a favor o en contra.

La música, la cultura, ¿no estan massa a compte dels vaivens polítics, fins i tot de certs tics sectaris?

Bé, no estem apartats, ni per al bo, que és fantàstic, ni per al dolent. Sempre hi ha actituds mesquines i et quedes molt perplex, però és així.

Ja li ha passat altres vegades.

Sí, desgraciadament (riu). Si no és per una cosa és per una altra. No és la primera vegada.

¿Per canvis polítics als ajuntaments?

Sí, sí, és clar. Així és. I no pertany a un únic àmbit polític; és extensible a tots. Ja se sap, el poder de vegades porta com a conseqüències actituds mesquines. "A mi no m’agrada aquesta perquè ha dit no sé què i en prefereixo una altra que estigui més en sintonia amb mi". I és una decisió unidireccional i que afecta tots.

Bé, la seva gira segueix i veiem que el seu itinerari inclou, el mes que ve, un concert en una plaça inèdita, la capital d’Albània, Tirana. ¿Va venir a través d’algun conducte institucional?

No, no, ve d’allà. Ja me n’assabentaré. No vaig avalada per cap institució, com quan vaig anar a la Xina o al Japó. Tenim la sort que ens truquen, hi anem i no qüestionem per què deu ser. Deu ser que els caiem en gràcia. Sí, Albània potser és el país del qual menys sé. No és un país, diguem-ne, normalitzat, tot i formar part d’Europa. Quan vas a un lloc així et quedes amb moltes ganes de conèixer-lo i et fas preguntes: ¿Com serà el públic?, ¿com reaccionarà? Tinc molt interès per veure-ho.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

¿I passat el novembre, quan acabi la gira?

Doncs m’agradaria reprendre el que vaig començar fa uns quants mesos: continuar desenvolupant unes lletres i unes possibles cançons. Tinc ganes de ficar-me en cançons noves. Vaig fer un viatge a Xile i allà em vaig estancar, i després ja amb la gira vas apuntant coses, però necessito una certa disciplina, estar en un lloc diversos dies seguits, tenir un horari i la mateixa taula i el mateix piano. Crec que serà el que faci en els següents mesos.