La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

Des que va obtenir el do de la ubiqüitat al llarg de l’última dècada de la mà de moviments socials com ara el #MeToo i associat a la caiguda en desgràcia del productor Harvey Weinstein –un violador convicte– i presumptes depredadors sexuals com Kevin Spacey, Louis C.K. o Woody Allen, el concepte ha deixat de ser un patrimoni exclusiu del progressisme.

Després de resignificar-lo primer en forma de sinònim d’atemptat contra la llibertat d’expressió, linxament, mentalitat de turba i totalitarisme ideològic, ara el conservadorisme sembla també haver-li agafat el gust a això de cancel·lar, com demostren als Estats Units la persecució institucionalitzada a còmics, presentadors de talk shows i veus crítiques amb Israel o amb l’activista ultraconservador Charlie Kirk, mort recentment.

Per tot això, i en mig del fragor de la guerra cultural, la controvèrsia que planteja Caza de brujas no té res de sorprenent.

Dirigida per Luca Guadagnino i protagonitzada per Julia Roberts, la nova pel·lícula assenyala el dilema personal i professional en què es veu embolicada una prestigiosa professora de filosofia a la Universitat de Yale quan un dels seus col·legues més propers i la seva alumna favorita es veuen involucrats en un presumpte cas d’agressió sexual. L’estudiant culpa la mentora de no creure les acusacions ni recolzar-la, i una cosa semblant li atribueix el professor assenyalat, convençut de la seva innocència. Mentre contempla la protagonista regirar-se a la recerca de la posició més adequada –sobretot per a ella– davant l’escàndol, Caza de brujas planteja tantes qüestions relacionades amb la cultura de la cancel·lació que fa falta agafar aire abans d’enumerar-les totes.

Divisions en el feminisme

Al llarg del metratge, s’escenifiquen les divisions internes del moviment feminista basades en visions oposades de la justícia social; especula sobre el suposat ús fraudulent del wokisme per part de certes minories –els negres, la comunitat LGTBIQ+, les dones– a la recerca de la millora personal; parodia els nostàlgics del patriarcat posant en boca del presumpte abusador frases com "l’enemic comú ha sigut elegit, i és l’home blanc heterosexual cisgènere"; suggereix que, potser, les presumptes víctimes d’abusos difuminen la diferència entre una agressió sexual i una mera transgressió del protocol moral; qüestiona la generació Z, tan enverinada dels seus aires de superioritat i empenyorada en reprimir tot allò en què no estan d’acord que fins i tot pretén esborrar de la història del pensament universal a Nietzsche, Heidegger, Freud i altres ments preclares problemàtiques; i planteja la tirania de la correcció política, que ens converteix a tots en sospitosos per defecte i desposseeix els discursos de matisos.

Malgrat que resulta obvi que la seva principal intenció és posar un mirall deformat davant un present en què les creences importen menys que l’exhibició de creences –acusant mentrestant l’elit del món universitari, guardians del món de les idees, de trair aquestes idees pel seu propi interès–, tot i així resulta cridaner que Caza de brujas prefereixi limitar-se a enunciar les postures a dalt citades que molestar-se a explorar-les.

Hi haurà qui opinarà que la seva estratègia és una manera vàlida de proposar a l’espectador assumptes de debat, i també hi haurà els que la considerin una manera no precisament subtil de provocació. En aquest sentit, convé explicar que els títols de crèdit imiten l’estètica dels que Woody Allen, cineasta cancel·lat, ha utilitzat tradicionalment en el seu cine.

Respostes evasives

"Em va semblar interessant fer una picada d’ullet a un director que, com ell, ha afrontat certs problemes, i plantejar quina és la nostra responsabilitat al revisar el treball d’un artista que estimem", és tot el que Guadagnino ha arribat a dir al ser preguntat.

En realitat, tant ell com la Roberts mateixa i la resta de responsables de la pel·lícula s’han mostrat evasius davant les preguntes plantejades pels que creuen, no sense motiu, haver vist en ella actituds reaccionàries respecte al #MeToo.

En la passada Mostra de Venècia, l’actriu va parafrasejar un lloc comú molt útil en la promoció cinematogràfica: "La pel·lícula no vol oferir respostes sinó només plantejar preguntes", i altres variacions han aparegut entre cometes en articles publicats des d’aleshores. I, tot i que molesta, la seva cautela és més aviat lògica.

Notícies relacionades

Una estratègia exhaurida

Por de no tenir raó

La producció de la pel·lícula va ser aprovada un any abans que Trump tornés al poder, que les universitats –l’escenari on transcorre la seva peripècia argumental– es convertissin en camp de batalla pels contorns de la llibertat d’expressió i que l’autocensura s’imposés a Hollywood, com va deixar clar el mutisme respecte a Trump que va imperar en els Oscars.

El clima social ha canviat, i això ajuda a explicar la rapidesa amb què estan reconstruint la seva vida professional artistes cancel·lats com Depp o Karla Sofía Gascón. Y Caza de brujas, amb la galeria de personatges enverinats per la por de no seguir el protocol correcte, és un reflex desagradable del present.