ENTREVISTA

L'Últim Indi: "Les superilles són el futur"

Eduard Costa mostra el seu nou projecte a Porta Ferrada, entorn d'un pop en sintonia amb la naturalesa, nou mesos després d'anunciar la seva marxa d'Els Amics de les Arts

zentauroepp49315722 ultim indi190803201337

zentauroepp49315722 ultim indi190803201337

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

El novembre passat, Eduard Costa va anunciar el seu adeu a Els Amics de les Arts després de 13 anys de singladura conjunta donant pas al seu nou projecte, L’Últim Indi, que ha donat a llum un primer àlbum. Aquest diumenge el presenta en el Teatre Auditori de Sant Feliu de Guíxols, dins del Festival de la Porta Ferrada.

Els Amics de les Arts, ¿és un grup que no tolera els projectes paral·lels dels seus membres?

Al principi, L’Últim Indi ho era, però va arribar un moment en què Els Amics, que érem quatre, havíem de posar-nos d’acord i veure si estàvem còmodes en una situació així. I el que vam acordar va ser que jo acabés amb el grup i seguís pel meu compte. En el meu cas ha sigut així. Potser si un altre membre fa alguna cosa així ho toleren.

¿Li hauria agradat poder compaginar les dues ocupacions?

Jo sempre penso que les coses són les que són, i que el que passa és el correcte. No existeix la vida-ficció. El camí que segueixo ara em permet abocar tota la meva energia i obrir-me a coses noves.

A L’Últim Indi hi ha un imaginari humanista i una sintonia amb la naturalesa.

La naturalesa és central: és el pilar de la vida. Venint a aquesta entrevista he passat pels jardins de la Universitat de Barcelona, buscant una ombra i una mica de pau. ¡Estaven plens de gent sota els arbres! Hi ha un instint de buscar això. La humanitat sap el que vol. Les superilles, per exemple, ho han demostrat. Són meravelloses: veus famílies assegudes a terra, fent pícnics, nens corrent... Tot això ha germinat a partir del simple gest de tallar un carrer. És el futur: el 2029 mirarem cap enrere i...

¿Creu que el món va cap a la superilla?

Sí, ciutats com San Francisco tenen clar que la prosperitat econòmica ve del talent, i que una ciutat sorollosa, contaminada, amb estrès, no fomenta aquest talent.

¿Què l’uneix a Caïm Riba, productor del disc?

M’agrada la seva barreja de so acústic i electrònic, ja des de la seva època amb Pastora. Aquí es tractava de crear un so nou, amb molta percussió: sentia aquest so de fusta, de pell, connectat també amb les guitarres i el guitalele, que no és ni una guitarra ni un ukelele i que té el so llatí de la bandúrria i del timple canari. Brillant i d’arrel.

L’àlbum transmet una espiritualitat tribal.

¡Per rentar plats em poso música tribal! Africana, o una cançó de bressol inuit, del Pol Nord... M’agraden molt les músiques del món, però també el pop, sobre tot el que juga amb patrons rítmics ancestrals, grups com Crystal Fighters o Vampire Weekend.

¿Se sent distanciat dels èxits més festius d’Els Amics de les Arts, com ‘Jean-Luc’?

Bé, una cançó del nou disc com ‘La muntanya blanca’ també va per aquí, ¿eh? Al final, és música pop, tot i que és una història molt diferent. La manera de fer cançons, el relat, les lletres... No hi té res a veure.

Notícies relacionades

Després de conèixer l’èxit comercial com a integrant d’un grup, ¿ara se sent desprotegit?

Sento que em mostro més a mi mateix. És com despullar-te. Soc conscient que hi ha molts grups, molta oferta, i que això sembla una carrera, però és el que em toca viure ara. Ho faré des de la meva personalitat i de la forma en què jo entenc la música i la relació amb la gent.