Anar al contingut

CRÒNICA

Avions de paper contra el 'brexit' amb Matthew Herbert

El músic britànic, acompanyat de la seva Brexit Big Band, va reivindicar en el Grec el caràcter transfronterer del Sónar

Roger Roca

Avions de paper contra el 'brexit' amb Matthew Herbert

De sobte, l’amfiteatre del Grec semblava una aula desmarxada. Des de les grades, el públic llançava avions de paper amb missatges dedicats als ciutadans britànics. “No marxeu”, “¡‘Brexit’, no!”, resaven alguns dels que va interceptar aquest cronista. Se suposava que els avions havien d’aterrar a l’escenari perquè els llegissin els músics, però molts es quedaven a mig camí. El 2019, amb el 5G a punt d’arribar, no tothom sap fer un avió de paper en condicions. Millor així, pensaria Matthew Herbert, instigador de l’enrenou, que des de l’escenari tornava al públic alguns dels artefactes de paper amb bastanta traça –ell, sí– mentre la banda udolava amb un swing entre desbocat i còmic. Moltes assistents, com els nens que en les cavalcades s’estressen per si la seva carta no arriba a la carrossa del rei mag, s’aixecaven dels seus seients i corrien a llançar de nou els avions avariats per assegurar-se que arribaven a la seva destinació.

Per a Herbert, la música en directe ha de ser joc i desconcert. En les últimes dues dècades, i gairebé sempre de la mà del festival Sónar, a Barcelona l’hem vist fer de tot: disfressar-se de doctor guillat, treure música a una hamburguesa... “El Sónar és l’exemple perfecte del bo que té formar part de la gran família europea”, va dir, en agraïment a un festival que sempre ha cregut en ell. Aplaudiments. “Sense ells jo no seria l’artista que soc. I per això el ‘brexit’ em sembla un desastre”. El 2017, quan Theresa May va invocar l’article que posava en marxa el ‘brexit’, Herbert va començar el seu projecte més ambiciós: giraria amb la seva big band per tota la Unió Europea i col·laboraria amb el major nombre de músics possibles per treure un disc sobre la identitat britànica en temps d’antieuropeisme, ‘The state between us’. May ja no està, el brexit encara no s’ha executat i Herbert continua girant amb la seva Brexit Big Band, no tant per combatre l’inevitable com per reivindicar una idea del món en la qual els individus col·laborin entre si sense que importin les fronteres.

A Barcelona, la seva aliança transfronterera la formaven les gairebé seixanta veus del cor de l’ESMUC, que la hi passaven fins i tot millor que el públic, i alguns músics locals infiltrats a les files de la 'big band’. Junts, i amb Herbert retorçant el so a base de filtres, van viatjar per un repertori que va combinar amb ritme el que resulta ombrívol amb l’eufòria, l’introspecció amb la música que provoca ganes de ballar. Una tragicomèdia musical perfectament exaltada i plena de gags en la qual Herbert fins i tot va organitzar un referèndum a micro alçat amb el públic, perquè, segons va dir, “ningú ha preguntat als europeus si volen que ens quedem o no”. “¡Stay!” per descomptat. Amb ‘brexit’ o sense, Herbert continuarà sent benvingut a Barcelona.