Anar al contingut

ENTREVISTA

Underworld: "El que avui ens mou és explorar i col·laborar"

El duo britànic, institució electrònica, actua al Sónar mentre experimenta amb noves maneres d'oferir la seva música en el projecte audiovisual 'Drift'

Jordi Bianciotto

Underworld: "El que avui ens mou és explorar i col·laborar"

Underworld torna al Sónar en condició de clàssic de la música electrònica i carregant amb un material nou que ofereix al món d’una manera inèdita: el projecte ‘Drift’, amb música i vídeos publicats setmanalment, cada dijous, des del novembre passat, dels quals brolla una sèrie de quatre epés que confluiran en un àlbum el 25 d’octubre. Parlem amb la meitat històrica del duo britànic, Karl Hyde.

¿L’àlbum ha deixat d’interessar-los?
Continua agradant-nos, de fet hi haurà un àlbum i un ‘boxset’ al final del procés, però aquest ja no és el producte suprem. L’objectiu és el viatge en què estem immersos: publicar material cada dijous simultàniament a tot el món. Des de principis dels 90 no havíem pogut tornar a controlar el procés fins a aquest punt. És fabulós poder actuar a Austràlia, Europa o Sud-amèrica i notar que la gent coneix una cançó tot i que només faci dos dies que s’ha publicat. Així, els xous van evolucionant i es mantenen frescos. Tot això és molt important per a nosaltres, és un repte emocionant.

Els quatre epés giren entorn de quatre conceptes: pols, àtom, cor i espai.
Més que conceptes, és la nostra manera de referir-nos a un treball que veiem com si es tractessin episodis d’una sèrie de Netflix. No pensem en epés, sinó en capítols que pots descobrir en qualsevol punt. Tot i que la sèrie hagi començat, pots començar per un i anar cap enrere, i després tornar a anar cap endavant.

Han parlat de “viatge èpic”.
Sí, perquè es tracta d’un procés continu, que ens aporta molta riquesa i que és impredictible. Ens atreu més que l’esquema clàssic de llançar un àlbum cada quatre anys, seguit d’una gira, després desaparèixer una altra vegada...

¿Quins ingredients musicals motiven més Underworld en aquests moments? Els ritmes, les textures, les atmosferes...
El millor d’aquest projecte és que no ens obliga a concentrar-nos en un sol element. No estem centrats en un estil o línia de treball, la qual cosa connecta amb el conjunt del nostre catàleg: la nostra música sempre ha sigut un paisatge molt obert, que inclou des del mateix techno fins a influències com ara el soul, el blues, la música de cine, la nord-africana i gent com Frankie Knuckles.

¿Què li agrada pensar que transmet al públic? ¿Emoció, abstracció intel·lectual, poder físic?
L’aspecte emocional és el primer. I després, potser, sensacions més intel·lectuals. Però la música ha de poder existir per sobre de les barreres lingüístiques, a través del carril de les emocions. Aquesta continua sent la nostra meta.

Underworld és un símbol de l’electrònica sorgida als 90, si bé vostè va ser un adolescent dels 70, les albors d’aquesta música. ¿Li va arribar Kraftwerk?
És clar, Kraftwerk va ser molt important per a mi, igual com tota l’escena alemanya dels 70, amb bandes com Can, Neu! i Faust. També gent que estava avançada al seu temps, com Bowie amb ‘Ziggy Stardust’. I la Tamla Motown, que em va fer pensar a com traslladar aquesta música de ball al llenguatge electrònic.

Acollint-nos a la seva idea de viatge, el seu ve de lluny: en els primers 80, abans d’Underworld, va formar amb Rick Smith el grup Freur, que apuntava cap a un pop electrònic fosc.
Inicialment era més electrònic, però ningú ens fitxava, així que vam canviar d’estil i vam aconseguir un contracte discogràfic. Ho necessitàvem: no teníem ni un duro, érem uns morts de gana.

Als 90, a partir del crucial àlbum ‘Dubnobasswithmyheadman’, i després amb l’èxit de ‘Born slippy .NUXX’ [tema que va anar a parar a la banda sonora de ‘Trainspotting’], es van veure compartint portades de revistes amb Blur i Oasis. ¿Veu Underworld com una banda pop?
És interessant, perquè ara al Regne Unit la gent oblida que tots vam estar fent música alhora: les bandes del brit-pop, amb Oasi, Pulp, etcètera, juntament amb The Prodigy, The Chemical Brothers, Underworld... Sí, els 90 no van ser només els anys del brit-pop. D’altra banda, el nostre imaginari sempre va ser molt eclèctic, creuant gèneres i incloent-hi guitarres i veus.

¿Creu que, amb el temps, Underworld continua interessant-se a explorar o més aviat a perfeccionar el seu estil?
Crec que som més exploradors que mai, i que estem més disposats a col·laborar que en qualsevol altra època de la nostra història. Explorar i col·laborar és el que avui ens mou. Desafiar-nos constantment respecte al que vam fer en el passat.

A ‘Drift’ han col·laborat amb artistes situats als antípodes del ‘mainstream’: el grup australià postjazz rock The Necks i el guitarrista japonès Ichirou Agata, de la banda extrema Melt-Banana. ¿Busquen inspiració en les perifèries?
El que busquem és gent amb una veu molt individualista. Músics que no se sentin condicionats per la idea de la comercialitat. Si es produeix, formidable, però més aviat valorem la integritat, la passió i la implicació en una àrea especialitzada.

Tornen al Sónar. ¿El lloc més natural per a Underworld?
Podem actuar tant en petits clubs com en teatres d’òpera i grans festivals, perquè som una banda de directe i responem als impulsos de l’audiència. En certa manera és el que ens dirigeix: no faríem res sense aquesta energia. I el públic del Sónar, Barcelona, és molt apassionat; és un lloc formidable per actuar. ¡Serà un gran xou!

Temes: Sónar