King Crimson, ordre i aventura al Coliseum

DiuRobert FrippqueKing Crimsonno és tant un grup de cançons com de gent tocant, cosa que queda constatada en la seva actual formació i en el seuequilibri perfecte entre matemàtica i emoció. Però aquest King Crimson ho és tot: maneja un repertori de llegenda i ho fa d’una manera vibrant i reptadora, amb tanta disciplina com sentit de la llibertat. Així va ser en els concerts d’aquest divendres i dissabte alColiseum,programats després de la suspensió del Doctor Music Festival, al cartell del qual hi havia inclosa la banda.

Dues nits generoses, ambrepertoris canviantsi renovades parcel·les d’improvisació. Ajustant-nos a la de dissabte, la introducció de triple bateria (‘Hell hounds of Krim’) va encarrilar un guió que ens va portar cap a les profunditats del temari ‘crimsonià’: expedicions a ‘Pictures of a city’ o ‘Cirkus’ en tota la seva esplendor, amb la veu sentida de Jakko Jakszyk i marors instrumentals amb crestes del saxo ‘free’ de Mel Collins. Al fons a la dreta, impertèrrit i letal, Robert Fripp, tutelant els plans de dominació de l’auditori.

El recorregut més expressiu

Aquesta gira de50è aniversariconsuma tot el que han esbossat des de la reforma del 2014, celebrant el catàleg històric per primera vegada íntegrament i portant l’expressivitat a les cotes més altes. Potser mai aquestes peces clàssiques havien sonat d’una manera tanperfeccionista i expansiva.

Notícies relacionades

King Crimson busca les «oïdes innocents» en el seu 50è aniversari

Doble mal viatge

En la primera part vam tenir els relleus realçats de ‘Moonchild’, amb tot el lirisme un dia imaginat per Pete Sinfield, el so de ‘mellotron’ en la majestuosa ‘In the court of Crimson King’ i del ‘tour de force’ de la moderna ‘Meltdown’. En la segona, el contrast entre el ressò postpunk dels 80 (un ‘Frame by frame’ amb noves textures) i lamalenconia d’‘Epitaph i ‘Islands’. Entre línies, l’evocació de tres veus desaparegudes, les deGreg Lake, Boz Burrell i John Wetton.

Però la nostàlgia mai va tombar Fripp i els seus, victoriosos i amb el pols ferm en l’ascens a‘Larks’ tongues in aspic, part two, ‘Starless’ i un ‘21st Century schizoid man’premonitori, fa 50 anys, de la bogeria del món amb les seves imatges d’“innocents devastats amb foc de napalm”. Però del caos pot brollar una poesia infinita.