Anar al contingut

LLEGENDÀRIA BANDA DE ROCK PROGRESSIU

King Crimson busca les «oïdes innocents» en el seu 50è aniversari

El grup britànic de Robert Fripp fa cinc dècades d'avantguarda amb reedicions i gravacions històriques

La gira de celebració de la formació s'estarà durant tres dies al Doctor Music Festival

JORDI BIANCIOTTO

King Crimson busca les «oïdes innocents» en el seu 50è aniversari

Dean Stockings

Sumar anys, créixer, ordenar i ampliar l’obra feta entenent-la “no com un llegat sinó com un cos de treball en moviment”, i buscar el contacte amb un públic fresc, amb “les orelles innocents”. D’això va l’encarnació en curs de King Crimson, i per aquest motiu la seva gira del 50è aniversari, amb 50 concerts, inclou festivals, convocatòries amb audiències obertes, com el Doctor Music, on la venerable banda britànica oferirà tres actuacions del 12 al 14 de juliol.

Ho va explicar ahir l’històric líder, Robert Fripp, a l’October Gallery, al centre de Londres, on va oferir una roda de premsa performance salpicada de reflexions filosòfiques i críptiques metàfores. Vestit blau fosc, armilla i corbata, circumspecció sacsejada per brots d’humor sec, meitat showman meitat oracle. I un barret negre de feltre a dins del qual va dipositar inquietants paperets amb els noms de tots els periodistes per a un aleatori torn final de preguntes.

La banda que ho grava tot

King Crimson s’acull a aquest 50è aniversari per afrontar un ambiciós programa editorial que ha arrencat amb un boxset de sis discos de vinil del període 1972-1974 i que seguirà al llarg de l’any amb llançaments catedralicis, com ‘Heaven & earth’, capsa de 24 discos (compactes, Blu-Ray i DVD àudio) gravats el 1997 i el 2018. “King Crimson ho grava tot, així ningú s’ha de preocupar per fer-ho per nosaltres”, ironitza Fripp, per a qui “els millors registres del grup han sigut sempre en directe”. Ni tan sols àlbums com ‘Red’, va apuntar, “tenen la força transmesa a l’escenari”.

L’octet actual inclou l’històric saxofonista Mel Collins i un titular habitual des de 1981, el baixista Tony Levin, i a la nova gira serà baixa “per les seves responsabilitats familiars” el multinstrumentista Bill Rieflin, plaça que ocuparà Theo Travis, còmplice de Fripp en projectes paral·lels. Una formació que “és la primera de King Crimson que abraça el repertori complet del grup perquè està capacitada per fer-ho”. O gairebé: com confirma després en un apart el cantant, Jakko Jakszyk, peces dels 80 com ‘Elephant talk’ o ‘Thela hun ginjeet’, que cantava amb estil nerviós Adrian Belew, es continuaran quedant fora del repertori “perquè així ho vol Robert”.

Progressius que no progressen

Aquest King Crimson recupera un classicisme del qual les alineacions anteriors s’havien distanciat, ¿no és així, senyor Fripp?, pregunta aquest cronista després que Fripp llegeixi el seu nom, extret a l’atzar des del fons del barret. “La banda dels 80, la de ‘Discipline’, estava sota l’influx del postpunk i era difícil imaginar-la tocant peces com ‘Cirkus’”, respon amablement. Allà, la veu de Jakszyk, més propensa a l’emoció d’un Greg Lake, el primer cantant del grup, juga un paper. “Ara som més vells, però som també més joves”, acaba prenent aires del Peter Sellers de Bienvenido Mr. Chance”.

A propòsit dels canvis, “una característica de King Crimson és que regularment el grup es trenca”, apunta Fripp, que aprofita per un fer retret cordial. “Als fans del rock progressiu els agrada qualsevol cosa que facis mentre no progressis”, afirma provocant rialles. “Cada vegada que canviem de repertori, quan hi ha canvis de formació... ¡argh!”, crida teatralment.

Amic de l’error

Més que parlar d’assumptes prosaics, com els nous llançaments, Robert Fripp es delecta dissertant sobre la naturalesa de la música i confessant-se, per exemple, interessat en els errors. “No només no m’importen. ¡M’encanten! La qüestió és com el músic respon a l’error, com reacciona amb tota la gent mirant”, diu, col·locant així el grup en una categoria pròxima al jazz (“mentre que Yes és un grup de cançons, King Crimson és gent tocant”) i sospirant per l’“art efímer”.

Davant d’algunes preguntes, Fripp tanca els ulls buscant durant uns segons la construcció de la resposta perfecta. Com quan, a compte dels tres concerts del Doctor Music Festival, i continuant amb el seu estil filosòfic, anuncia que “per a King Crimson cada concert és únic, encara que sigui exactament igual que l’anterior” perquè mil i un circumstàncies modifiquen la música. Però, respecte a Montmeló, l’important és “presentar la música a un públic que no ha tingut abans l’ocasió de veure el grup”. I mirar de veure la interpretació com un llibre en blanc. “Quan la gent s’ajunta en un lloc, alguna cosa passa”. Pausa dramàtica. “I quan s’ajunta amb bona voluntat, alguna cosa remarcable pot passar”. Celles arquejades. “El possible és possible. I l’impossible pot passar”. Benvinguts al 50è aniversari de King Crimson.