Vince Staples, raper atlètic i elàstic al Sónar

Això del rap murmurat pot estar molt bé, obrir noves vies expressives, però algú ha de preservar les essències més atlètiques del gènere, el seu elogi de la verbositat. És una cosa en la qual ha destacat en els últims temps Kendrick Lamar, seguit de prop per un raper amb menor grau de fama, però similars destresa i claredat en la seva entrega vocal. Parlem de Vince Staples, que animarà el Sónar de Nit (divendres, dia 19, SonarPub, 1.20 h) amb el seu torrent de paraules incisives sobre una impossible varietat de ritmes.

Staples, a més d’atlètic, és elàstic. Pocs rapers fan de cada llançament un món en si mateix, canviant regularment de carril sonor amb el màxim encert i el millor gust. El seu referent en aquest sentit és David Bowie. “Mai hi ha hagut només dues classes de discos seus”, va dir en una entrevista amb ‘Rolling Stone’. “Cada projecte s’ha de valer per si mateix. Cada un ha de tenir la seva pròpia identitat; sento que així és com ha de ser”.

Del minimalisme al rap-rock

El primer llançament oficial de Staples, després de col·laboracions amb el col·lectiu Odd Future i algunes mixtapes, va arribar el 2014. L’epé ‘Hell can wait’ girava entorn dels perills de la vida de bandes, que ell va conèixer de primera mà en la seva infància. El so era variat, amb picades d’ullet al trap i el grime. En el seu debut llarg del 2015, ‘Summertime ‘06’, va reincidir en la temàtica de carrer, apostant en la part sonora per un minimalisme cedit amb safata de plata pel productor I.D.

Aquest últim va repetir en l’epé ‘Prima donna’ (2016), com DJ Dahi, però aquí no es repetien trucs. Staples començava a desconcertar de la millor manera, a oferir-nos el que no sabíem que volíem d’ell. Hi havia rap-rock, sons techno, fils industrials i un parell d’espaioses però gens relaxants produccions de James Blake. En aquell tema hi havia un titular carregat d’ansietat, picada d’ullet barcelonina: “Faré com Wavves a l’escenari del Primavera”. Es refereix al desgraciat pas de l’indie rocker Nathan Williams, àlies Wavves, pel Primavera Sound del 2009, una successió de catastròfiques desgràcies ofegades en cervesa.

Reescrivint les normes

En el descomunal ‘Big fish theory’ (2017), Staples sortia del tot de l’ortodòxia hip-hop per buscar el seu mapa sonor a les aigües de la més futurista música de ball. A la producció, noms inesperats com Zack Sekoff, Jimmy Edgar, Justin Vernon de Bon Iver, SOPHIE o Flume, aquests dos últims en una ‘Yeah right’ que no s’assemblava a res sentit abans. Potser, una mica al ‘Yeezus’ de Kanye West, com ‘Big fish theory’, un disc concebut per sacsejar, provocar i inspirar.

Per comparació, el recent ‘FM!’ és gairebé tímid: es tracta d’un clar homenatge als sons raps clàssics de Los Angeles. Però Staples no sap fer discos convencionals, i aquest és un experiment de condensació (només dura 22 minuts) en forma de falsa emissió d’un programa de ràdio. Del seu pas pel Sónar, en fi, només es pot esperar l’inesperat.