Anar al contingut

Crònica teatral

'Tan poca vida', devastació superlativa

El director flamenc Ivo van Hove deixa una altra empremta enorme al Grec amb la seva versió de la novel·la supervendes de la nord-americana Hanya Yanagihara

José Carlos Sorribes

'Tan poca vida', devastació superlativa

Ivo van Hove va debutar al Grec fa sis anys amb unes 'Tragèdies romanes’, de Shakespeare, de les quals encara en parlen els que van assistir a un espectacle exuberant. Des d’aleshores, ha presentat quatre peces més al festival, la qual cosa ha convertit cada visita del director flamenc en una cita ineludible per al públic més teatral. Si va commocionar amb ‘Tragèdies romanes’, ho ha repetit ara amb ‘Tan poca vida’, una altra peça monumental de quatre hores de durada a partir de la novel·la d’Hanya Yanagihara, un supervendes del 2015. La commoció és aquí diferent. Som potser davant de l’obra que més fractura ha creat en el públic de les quatre que ha portat a la Fabià Puigserver del Lliure.

La novel·la de l’autora nord-americana és brutalment devastadora. Presenta amb un relat colpidor i al llarg de gairebé mil pàgines (compte) la relació de quatre amics durant quatre dècades. L’inici coral aviat canvia a un de més personal amb el focus posat en un dels quatre, víctima en la seva infantesa d’orfe i l’adolescència de terribles vexacions i abusos sexuals durant la seva estada en un monestir. 

El director
no fa cap 
concessió en un relat duríssim d’abusos sexuals

L’adaptació de Van Hove no fa cap concessió en aquest viatge infernal ‘més gran que la vida’. Jude, la víctima, arrossega un turment interior del qual no se’n pot escapar malgrat haver-se convertit en un advocat d’èxit i tenir uns amics d’allò més 'cool': un actor, un pintor i fotògraf i un arquitecte. És tan explícita la versió teatral que aviat provoca un nus a l’estómac, al coll o al cor de l’espectador. Algunes escenes són de tanta duresa que gairebé es fa irresistible el desig que arribi l’intermedi per agafar aire. I alguns espectadors –no pocs– ho van aprofitar per deixar la seva butaca.

El relat de Yanagihara és ric, d’aquests que atreuen el director flamenc. La desgràcia de Jude, malgrat el recolzament i l’afecte que li professa el seu cercle més íntim, és de tal dimensió que arriba a ser inversemblant de tantes coses que el turmenten. Les hienes del record el persegueixen en la seva memòria, la qual cosa es manifesta en la seva incapacitat de poder estimar i mantenir relacions sexuals. Ell intenta, mentrestant, alliberar-se en una espiral autodestructiva amb una tendència compulsiva a tallar-se les venes. Arribarà el dia que ha de verbalitzar davant els seus amics, amb el recolzament d’una treballadora social/àngel de la guarda, aquest terrible llast vital.

Amb aquest material literari immoderat, Van Hove torna a despatxar una altra peça majestuosa amb la recepta habitual: capacitat narrativa superlativa, un equip interpretatiu de la Theater Amsterdam (avalat per la música en directe d’un quartet de corda) que et deixa sempre amb la boca oberta i recursos escènics mesurats amb el criteri més perfeccionista.

El director flamenc cus les escenes de forma admirable, amb salts temporals executats a partir de detalls mínims. Tot en una dramatúrgia elaborada amb una cura artesanal. I és que Van Hove seria capaç de repetir-ho amb ‘El Quixot’. Això sí, igual ho faria muntant un espectacle al llarg d’un cap de setmana amb un parell de pauses.