Anar al contingut

ESTRENES DE CINE

Àlex Brendemühl: "Tinc la sort d'estar vinculat a un cine molt autoral"

L'intèrpret català actua en el drama religiós d'addiccions 'El creyente', del director francès Cédric Kahn

Beatriz Martínez

Àlex Brendemühl: "Tinc la sort d'estar vinculat a un cine molt autoral"

Jordi Play

L’intèrpret barceloní Àlex Brendemühl continua dinamitant fronteres i compaginant el cine espanyol, llatinoamericà, alemany i francès. Després de veure'l a ‘Petra’, de Jaime Rosales i a l’espera d’‘El silencio de la ciudad blanca’, de Daniel Calparsoro, que s’estrenarà a finals d’agost, ara presenta l’acabada d’estrenar ‘El creyente’, l’última pel·lícula de Cédric Kahn, en la qual interpreta un exdrogodependent que després de reinserir-se en la societat gràcies a una organització religiosa, ara s’encarrega d’ajudar joves en aquesta mateixa situació.

¿Què és el que més et va interessar d’aquest projecte?
Havia seguit la trajectòria de Cédric Kahn i em semblava un director molt interessant [és autor d’obres com ‘Roberto Succo’ i ‘Una vida mejor’] i em va agradar l’enfocament de la pel·lícula, parlar sobre la fe, la religió, les addiccions i les dependències des d’un punt de vista sobri i sec.

A la pel·lícula, tot i que la religió ajuda els joves, també s’aprofita de les seves debilitats per absorbir-los per complet.
Planteja una comunitat molt estricta, gairebé com si es tractés d’una secta. No es pot tenir contacte amb l’exterior, és com una presó. I després està el tema de la creença en Déu. Aquests nois surten d’una dependència (de les drogues) per ficar-se en una altra (Déu). El cas és que no acaben mai de ser lliures. En els dos casos s’anul·la l’individu, la seva voluntat. Té una cosa terrible aquest funcionament, però alhora sorprèn que tinguin aquest punt tan fraternal i gairebé infantil, es cuiden i es protegeixen entre ells.

¿Aquest tipus de llocs existeix en la realitat?
Sí, sí, tot està basat en un model de centres que el director i guionista es van encarregar de conèixer molt bé. Van estar-hi en un una temporada perquè la pel·lícula tingués un aspecte gairebé documental dels usos i costums del lloc.

¿De quina manera creu que es toca el tema de les drogues?
Són joves que normalment venen d’entorns desestructurats, però hi ha de tot. El protagonista està enganxat a l’heroïna i arriba en un estat deplorable. Ha de reconstruir-se per complet, i en el camí el veurem donar batzegades, canviar d’opinió i defallir. El plantejament en realitat és: fins a quin punt estàs ajudant algú si alhora l’estàs convertint en esclau d’una altra cosa.

Ara que cada vegada es troba més reforçat en diferents mercats, ¿existeixen moltes diferències entre uns i altres?
Jo em considero un privilegiat per poder treballar en diferents llocs. Intento fer els projectes que em venen de gust i per mi l’important és que siguin bones històries dirigides per gent que intenta tenir una narrativa pròpia i un estil personal. És el que a mi em motiva. Tinc la sort d’estar vinculat a un cine molt d’autor i per allà he anat configurant la meva carrera.