'El creyente': glòria al nostre Déu interior

En Thomas és un drogoaddicte. Això és tot el que sabem d’ell quan el veiem arribar a una comunitat a les muntanyes franceses en la qual joves de diferents entorns socials intenten vèncer les seves addiccions. Dels residents se n’espera no només que treballin la terra sinó també que s’entreguin a pràctiques cristianes com el cant i l’oració. El tabac i altres substàncies, per descomptat, estan prohibides. El centre, així mateix, segueix una regla estricta: ningú, en cap moment, pot estar sol.

Al principi, en Thomas es mostra furiosament inadaptable a l’harmonia ritualitzada i una mica opressiva de la vida comunitària. No obstant, a poc a poc s’anirà obrint a l’entorn, mentre s’enamora d’una noia del poble. I, després d’haver experimentat el que segons el seu parer només es pot considerar un miracle –després d’haver tingut una terrible caiguda, el genoll se li cura inexplicablement–, fins i tot es planteja consagrar la seva vida a la religió.

Però, ¿què s’amaga després d’aquesta nova vocació? ¿No deu ser que en Thomas ha substituït una dependència per una altra? En qualsevol cas, fins i tot després d’haver abraçat la fe, està clar que el jove és incapaç de localitzar el lloc en el seu interior del qual emana la insatisfacció que tan buit li fa sentir-se.

Mentre contempla aquest noi, ‘El creyente’ deixa en evidència la influència del cine de Robert Bresson no només en la manera que el director Cédric Kahn té d’utilitzar els primers plans per revelar les emocions contradictòries i les lluites internes dels seus personatges, sinó també, sobretot, en el tema central mateix de la pel·lícula –la recerca de la transcendència a través de la fe– i les seves reflexions sobre la mutabilitat de l’ànima humana i sobre com les decisions que prenem poden tant enfonsar-nos com elevar-nos.

La importància de la fraternitat

Notícies relacionades

Búfals d’aigua a les Estunes

Un Nadal medieval al castell de Cardona

En tot moment, en qualsevol cas, Kahn s’esforça per mantenir el relat allunyat del típic sermó religiós. Més que de creences cristianes, de fet, ‘El creyente’ parla de la importància de la fraternitat, i deixa clar que la taula de salvació del seu protagonista no és la pregària sinó els intensos vincles que estableix amb els seus companys de penúries.

És una pel·lícula agnòstica en la seva manera de contemplar els temes espirituals i absolutament devota en la seva celebració de la compassió humana; una obra basada en una empatia que mai degenera en proselitisme, i en la convicció que, per trobar socors, no s’ha de mirar cap a dalt sinó al nostre propi interior.