Edurne Portela: «M'interessa la violència que no és fàcil de desemmascarar»

‘Formas de estar lejos’ d’Edurne Portela és, sens dubte, una de les novel·les de l’any. Una història densa i quotidiana que condueix el lector a un escenari gairebé de terror protagonitzat per una parella de professionals universitaris en l’ambient menys previsible: el dels campus nord-americans. Ella és l’Alicia, una dona basca que com la mateixa autora té una llarga experiència docent allà. Ell és el Matthew, Matti, algú encantador fins que es torcen els seus desitjos i es converteix en un maltractador. 

Sembla que el tema de la violència el persegueix. Primer va ser l’assaig sobre ETA, ‘El eco de los disparos’, més tard la seva primera novel·la, ‘Mejor la ausencia’, que situava una història íntima en aquell context. Ara és una cosa més sobreposada i més indetectable com la crueltat domèstica.

No ens en adonem perquè els percebem com a petites accions aïllades, com la violació de la intimitat quan la teva parella llegeix el teu diari o els missatges del telèfon o escolta una conversa rere la porta. Si això es converteix en un comportament constant pot constituir una forma de violència. I llavors ens hem de preguntar què és.

¿I què és?

És una violència psíquica que no deixa empremtes visibles i que potser no té una intencionalitat tan clara, però que finalment produeix un mal. I quan hi ha un mal hi ha una víctima, i quan hi ha una víctima hi ha un responsable. M’interessen aquestes formes de violència que no són fàcils de desemmascarar.

Fins i tot per a la mateixa víctima.

Perquè moltes vegades és incapaç d’anomenar-la com a tal. Se sol dir: “No, en realitat no em vol fer mal”. O “m’estima molt, per això actua així”. Són formes de mal que costa molt acceptar, per això em sembla important parlar-ne.

¿En el seu cas, quin va ser el detonador?  

Feia temps que donava voltes a aquest tipus de relacions que assumim com a normals i que en realitat són nocives i tòxiques. Però també volia que tot succeís als Estats Units en un context que conec bé. Veure com la immigració, el desarrelament i la solitud afecten les teves formes de comportament. Perquè l’Alicia està fora del seu entorn i viu en la bombolla del seu matrimoni dins d’una altra bombolla que és la vida de campus, que té molt poca interacció amb el món real.

El Matti, el maltractador, no és un home simple .

Volia que tingués les seves arestes, vaig imaginar per a ell una biografia que no es desenvolupa del tot a la novel·la, però que està en el seu substrat. Volia que tingués una vida independent de la de l’Alicia i que tingués un passat complex. Com a novel·lista havia d’entendre’l en la seva singularitat.

Quan es parla de maltractament en el context domèstic pensem en el perfil d’una dona sense recursos intel·lectuals i econòmics, però aquest no és el cas del seu protagonista. ¿Què és el que funciona malament?

El que millor hauria de funcionar: l’educació i el coneixement afectiu. Ens hem de treure la culpa de sobre, les nocions apreses del que ha de ser una relació de parella que sol deixar les dones en situacions de vulnerabilitat i inferioritat. Una dona pot tenir el cap ben armat i després no tenir les eines necessàries per enfrontar-se a una situació abusiva. Per molt professional que siguis sempre s’espera d’una dona que tingui fills, cuidi la casa i sigui dependent de l’home afectivament, que se supediti al seu desig.

Després de tot el que hem dit ¿hi ha alguna possibilitat que ‘Formas de estar lejos’ sigui una història d’amor?

Jo crec que no.

M’ho imaginava.

(Rialles) Hi haurà qui dirà que sí. Però no. De fet, hi ha una sèrie de novel·les recents, les últimes d’Isaac Rosa, Patricio Pron i la meva, que tracten el tema de l’amor.

¿En una cosa tan irracional com l’amor es pot parlar de crisi del model afectiu?

En l’amor no hi cap cap tipus de mal, de mesquinesa o enveja. Hi ha d’haver respecte, creixement a l’uníson, una harmonia que moltes vegades no veig representada en novel·les o en pel·lícules considerades unànimement com a romàntiques.

¿Caldria repassar les històries d’amor a veure què ens queda?

Sí, perquè si hi ha gelosia, violència i crueltat això no es pot considerar amor. Un dels replantejaments feministes de la realitat és que s’ha d’educar tant a ells com a elles en un altre tipus de concepció de l’amor basat en la igualtat. El cert és que tots els mites de l’amor romàntic es basen en una desigualtat radical.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿I què passa pel seu cap quan una lectora li diu que la història de l’Alicia és també la seva? ¿Com maneja aquesta empatia?

M’impressiona molt perquè la gent es confessa sense gairebé filtres. T’ofereixen el seu propi sofriment i es reconeixen en el de la novel·la. És tremend.