Anar al contingut

CRÒNICA

Ennio Morricone, ídol de masses

El mestre italià de les bandes sonores de cine és aclamat a Madrid com si fos una estrella del rock

Beatriz Martínez

GRAF5652. MADRID, 07/05/2019.- El compositor y director de orquesta italiano Ennio Morricone, durante el concierto ofrecido esta noche en el WiZink Center de Madrid. EFE / Rodrigo Jiménez

GRAF5652. MADRID, 07/05/2019.- El compositor y director de orquesta italiano Ennio Morricone, durante el concierto ofrecido esta noche en el WiZink Center de Madrid. EFE / Rodrigo Jiménez / Rodrigo Jiménez (EFE)

Fins a cinc vegades es va posar dret el públic que va assistir al primer dels dos concerts que Ennio Morricone havia programat a Madrid a l’auditori del WiZink Center. Després d’iniciar la seva gira a Bilbao, el gran mestre italià de les bandes sonores va venir a donar-se un bany de multituds en una gira de comiat, ‘The Final Concerts World Tour’, en la qual per una vegada un compositor d’aquestes característiques va ser aclamat com si fos una estrella del rock. 

La seva aura de llegenda va impregnar un pavelló en el qual es van congregar més de 10.000 persones que van respectar les indicacions de no engegar els mòbils per immortalitzar el moment. La vivència com a única font de record davant un silenci sepulcral amb caires de cerimònia sagrada abans de començar un viatge al llarg de tota una vida dedicada a la música que inclou més de 500 melodies per a cine. 

Èxtasi sonor

Als seus 90 anys i assegut al seu tron de mite vivent, a Morricone no li va tremolar el pols en cap moment a l’hora de dirigir els més de 200 integrants de l’orquestra Roma Sinfonietta i el Cor Talía que van contribuir a dotar d’èpica un concert que va començar a ritme dels acords d’‘Els intocables d’Eliot Ness’ i que va estar dividit en diversos segments entre els quals va destacar el dedicat als treballs que va realitzar juntament amb  Sergio Leone. Gràcies a aquests treballs es va convertir en un autèntic renovador del llenguatge musical a través de la introducció d’instruments i melodies que van contribuir a dotar l’'spaguetti western’ d’un sabor i una personalitat inconfusibles. Per això, els fragments triats ‘Fins que li va arribar l'hora’ i ‘El bo, el lleig i el dolent’, amb 'The Ecstacy of the Gold' com a moment cabdal acompanyat de la veu de la soprano Susanna Rigacci, van conduir el públic a l’èxtasi sonor. 

Amb Dulce Pontes

No hi va haver espai al llarg del recital per a altres gèneres menys massius com el ‘giallo’ o el ‘poliziottesco’ per als quals Morricone va constituir igualment una figura fonamental juntament amb directors com Dario Argento o Lucio Fulci, tampoc cap de les seves col·laboracions amb Pier Paolo Pasolini va estar representada, en benefici d’altres ‘scores’ més melòdics de pel·lícules de tall social com ‘Sacco y Vanzetti’ o ‘La batalla de Argel’. La cantant portuguesa Dulce Pontes va acompanyar de forma entusiasta el compositor al llarg de diversos temes que van començar amb ‘La llum prodigiosa’ i van acabar de manera orgiàstica amb el tema ‘Aboliçao’ del film ‘Queimada’. A més de la pel·lícula de Miguel Hermoso que gira al voltant de les incògnites sobre la mort de Federico García Lorca, Morricone també va incloure diversos temes d’‘¡Átame!’ una banda sonora que sempre ha arrossegat la polèmica al voltant de la nul·la entesa entre el compositor i el cineasta Pedro Almodóvar

La segona part del concert va donar inici amb els acords de l’única pel·lícula que li va fer guanyar un Oscar de Hollywood, ‘Los odiosos ocho’, de Quentin Tarantino, i també va adquirir protagonisme una altra de les seves grans nominacions, la que va obtenir per ‘La missió’, per concloure el seu repàs amb una melodia que condensa tot l’amor al setè art, la de l’evocadora i nostàlgica ‘Cinema Paradiso’. 

Temes: Música Cine