Anar al contingut

CRÒNICA

Mumford & Sons, de la festa a la cerimònia

El grup britànic va escenificar en el Palau Sant Jordi la seva evolució del folk-rock al misticisme èpic plasmada al seu últim disc, 'Delta'

Jordi Bianciotto

Mumford & Sons, de la festa a la cerimònia

Seguint la pista dels seus dos primers discos, Mumford & Sons podria haver tret punta al seu fons folk, el traç més distintiu de la seva personalitat, però en lloc d’això ha preferit treballar més les atmosferes, l’electricitat i la construcció d’artefactes èpics amb la vista posada a l’‘stadium rock’. No podem dir que els hagi anat malament amb l’elecció: aquest dissabte va tornar a Barcelona per la porta gran, esgotant les entrades del Palau Sant Jordi sis anys després de la seva anterior visita.

Concert únic a Espanya que es va retardar 40 minuts a causa de les llargues cues als accessos: efectes de la posada en pràctica de l’entrada nominal, per combatre la revenda, que va forçar la lenta comprovació de la titularitat de cada tiquet, DNI en mà. Dins del Sant Jordi, un escenari rectangular aixecat al centre de la pista ens donava a entendre que Mumford & Sons cerca la proximitat del públic i la postal en què els seus membres apareguin envoltats de fans pertot arreu, com els polítics en els mítings moderns.

Addictes al ‘crescendo’

Des d’aquesta tarima Marcus Mumford va desplegar la seva música amb ambició transcendent, com el predicador que truca a les portes del cel sentint l’alè dels acòlits. Va començar per ‘Guiding light’  (del nou disc, el quart, ‘Delta’), a partir del diàleg de veu i guitarra acústica i a través del ‘crescendo’ amb la incorporació del grup, esquema que segueixen moltes de les seves composicions. Banjo, contrabaix i violí van recordar amb vigor les arrels de la banda en una seqüència que va entusiasmar el Sant Jordi: ‘Little lion man’, ‘Holland road’ i ‘The cave’, amb acords frenètics de guitarra i moments d’intimitat violentats per l’efecte triomfal de les dues trompetes. Cançons dels seus dos primers discos.

A dir veritat, Mumford & Sons sempre va tenir aquest rampell èpic: ho va estar recordant, per exemple, ‘Lover of the light’, que va créixer mirant de reüll U2. En aquest carril més carregat es va situar ‘Believe’, amb la seva grandiositat emparada al mar de punts de llum dels mòbils a les grades. I la collita de ‘Delta’: el recolliment místic de ‘Beloved’ i la gravetat envoltant d’‘Slip away’. Material que, segons ha apuntat el grup, ronda les abismals ‘cuatro D’ (divorci, drogues, depressió i mort, ‘death’) i amb el que la banda va construir un clima dens i cerimoniós (amb excepcions com la refrescant ‘Ditmas’), que va acabar d’esclatar en l’aparell devastador de ‘The wolf’.

Mumford & Sons no vol ser una banda de folk festiu encara que el seu més gran ‘hit’, 'I will wait,’ talaia del bis, així ho insinués set anys enrere. Fins i tot quan adopta una forma nua (‘Cold arms’ i ‘Forever’, abans que el grup teloner, Gang of Youths, se sumés a ‘Blood’) s’acosta a la lletania ‘springsteeniana’ més opaca: també a ‘Delta’, punt final de la nit tirant a pretenciós. Música que vol ser més que música, que té com a meta la dominació mundial apel·lant a una cosa més gran, tant que pot arribar a perdre de vista el pentagrama.