César Manrique: 365 dies per revisitar el geni total

Lanzarote celebra a partir d’aquest dimecres el centenari del seu fill més universal, César Manrique (1919-1992), una efemèride que servirà durant els pròxims 365 dies per revisitar la seva obra, recuperar el seu missatge ecologista i desempolsegar els records que guarden els amics d’aquest "geni total", de personalitat devastadora.

La fundació que porta el seu nom i el Cabildo de Lanzarote han programat entorn de l’artista i la seva obra 12 mesos d’exposicions, conferències i publicacions, a les quals se suma des de Gran Canària la proposta del Centre Atlàntic d’Art Modern (CAAM) ‘Universo Manrique’, una àmplia retrospectiva dedicada al pintor.

Un viatge per les creacions de César treu a la llum l’obra d’algú tan encapritxat a exaltar la naturalesa que arriba a desenvolupar un art ecologista la cúspide del qual pot apreciar-se en espais com els Jameos del Agua o el Mirador del Río.

I els records dels seus amics rescaten un Manrique de personalitat devastadora, amb un gran sentit de l’amistat i l’humor, així com el personatge incòmode per a alguns, per la seva capacitat per convèncer la gent de Lanzarote, una illa sense grans perspectives econòmiques en aquells moments, de l’amenaça que suposaven els que arribaven amb maletins i promeses de desenvolupament.

Els germans Millares

Quan el 1936 esclata la Guerra Civil, la contesa arrossega a Lanzarote els Millares Sall, una família d’artistes de Las Palmas de Gran Canària. I això permet a César entaular amistat amb Agustín, José María, Jane i Manuel Millares, joves portadors d’informació sobre un art i una cultura que Manrique desconeixia.

La pintora Elvireta Escobio és la vídua de Manolo Millares, el pintor del grup El Paso amb què César va mantenir una fèrria amistat fins que Manrique va morir el 1992 i amb el qual va comptar per a la construcció del Taro de Tahíche, la creació del Museu Internacional d’Art Contemporani o el llibre sobre arquitectura popular de Lanzarote.

"El vaig conèixer molt joveneta, a través del Manolo. El César va ser un personatge importantíssim, era enorme... No només va ser un gran pintor, sinó també cobria moltes altres facetes com la d’urbanista", recorda l’artista.

Ara un llibre recull la correspondència entre Millares i Manrique i hi apareixen cartes, explica Elvireta, "en les quals César li explica les seves impressions sobre Nova York", on va residir des de l’any 1965 fins al 1968, o aflora els seus records d’infància a Lanzarote. Però, sobretot, en aquestes cartes plasmen l’admiració que es professaven.

El món en to a César

L’escriptor i periodista Juan Cruz era redactor d’‘El Día' quan va conèixer Manrique a començaments dels 70, durant una visita al Puerto de la Cruz, a Tenerife, on va construir el llac Martiánez.

En una entrevista, Cruz recorda el seu amic com una persona franca i molt oberta: "Tothom girava entorn d’ell, però jo no diria que era egocèntric, sinó entusiasta. Creia tenir una força poderosa per canviar el món".

La seva dedicació al paisatge i a l’ecologisme potser ha deixat oculta la vàlua de Manrique com a artista plàstic, "però el seu treball amb la terra i els dibuixos de fantasies són conseqüència d’un entusiasme per veure o fer veure com hi ha pocs en la història de l’art del segle XX a les Canàries", recalca l’escriptor.

I ho compara amb el també pintor canari Pedro González. "Els dos van crear una nova estètica de la naturalesa partint d'aquesta naturalesa i fent-la viure com a surrealisme, realisme màgic".

Revolució de la cultura insular

El 1974, amb Franco encara viu, Cèsar i el seu amic Pepe Dámaso van obrir a Arrecife el centre El Amacén, un espai que revolucionaria la cultura insular amb propostes atrevides que obrien Lanzarote al món de les avantguardes.

El Almacén es va inaugurar amb una exposició de Manrique i Dámaso, que es vestien amb unes granotes blaves inspirades en La Barraca per anar cada tarda a aquest centre, que després va acollir debats sobre les avantguardes, l’Àfrica o el comunisme; exposicions d’Óscar Domínguez, Jim Dine o Clyfford Still o la primera videocreació feta a les Canàries.

Severo Sarduy, Alberti o Francisco Nieva van visitar El Almacén durant el seu pas per l’illa. "Va fer de far per a la seva generació i generacions més joves", manifesta Juan Cruz, en al·lusió a l’interès que despertaven les seves propostes entre els habitants de Lanzarote.

I atrets per aquest far, també van arribar fins a Lanzarote personalitats com Núria Espert.

El geni total

L’actriu va conèixer César a començaments dels 70 durant una gira de 'Yerma' per l’arxipèlag. A partir d’aquí, va néixer "una relació boníssima, cada vegada que anava a actuar a les Canàries venia a veure’m", recorda.

Convidada per Manrique va viatjar a Lanzarote junt amb el director teatral Víctor García. Espert comenta la relació que es va crear entre Manrique i el director de muntatges ja clàssics del teatre espanyol com 'Yerma', 'Divinas Palabras’ i 'Las criadas de Genet': "S’admiraven mútuament moltíssim".

L’actriu relata que en aquesta visita a l’illa es va adonar que estava "al costat d’un geni total, algú amb una visió de futur extraordinària i una voluntat decidida de lluitar perquè ningú espatllés allò que la naturalesa havia fet".

Espert va visitar el Taro de Tahíche, la casa que César va construir sobre unes bombolles volcàniques, fins on van arribar seguint el seu far Rafael Alberti, Pedro Almodóvar, Joan de Borbón, Hussein de Jordània, José Hierro, Pedro J. Ramírez i Ágatha Ruiz de la Prada. "Era un tros de naturalesa feta vida i decoració", recorda.

En aquells viatges a Lanzarote, els convidats de Manrique veien l’illa "amb els seus ulls i això ens feia savis a nosaltres també", explica l’actriu, que destaca de César sobretot el concepte d’amistat per a ell "tan important com respirar".

Les mans de Manrique

Santiago Hernández va ser durant gairebé tres dècades les mans de César. Aquest soldador del Cabildo, avui ja jubilat, va començar a treballar amb l’artista durant la construcció delsJameos del Agua als 60.

Les mans de Santiago estan en cada una de les papereres, cendrers o escultures que Manrique va fer a partir de restes de ferro i altres metalls en uns temps en què encara no es parlava de reciclatge a Lanzarote.

Dels esbossos de César i de les mans de Santiago van sortir també les Joguines del Vent, unes escultures de ferro compostes d’esferes, cercles, piràmides... que amb l’alisi prenen vida.

Notícies relacionades

Els deu imprescindibles de Manrique

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Avui Salvador es mostra orgullós d’haver sentit que César va morir feliç després d’haver vist com havia quedat el primer mòdul d’una Joguina del Vent que planejava portar als Estats Units.

"Després de parlar amb mi va tenir l’accident de trànsit", recorda Santiago. Això va passar el 25 de setembre del 1992 i l’escultura es va acabar, però mai va arribar als Estats Units.