Els deu imprescindibles de Manrique

César Manrique va ser pintor, escultor, ceramista, però, sobretot, un artista social que va realitzar obres que intentaven exaltar el valor estètic de la naturalesa, recuperant espais degradats per l’home, a través de la seva aportació més gran a l’art contemporani: el binomi Art-Naturalesa.

Aquestes són deu de les seves obres imprescindibles en camps com l’arquitectura, l’escultura, la pintura i la botànica, vuit de les quals repartides en la seva petita illa... I un afegit.

1. Jameos del agua (1968)

És la primera gran actuació de César alpaisatge de Lanzarote, creada enmig d’un espectacular espai geològic, a Haría, després que l’artista recuperés un tub volcànic, pel qual va córrer la lava del volcà de la Corona, per crear un lloc de simbiosi entre l’home i la naturalesa.

Sorprenen les formes amb què va traçar un espai d’harmonia entre art i naturalesa i de contrastos a través de vegetació, parets volcàniques i el blau d’una piscina al costat d’un llac on habita una espècie endèmica de cranc cec i un auditori, inserit en el ‘jameo’ (buit en la lava), amb magnífiques qualitats acústiques.

2. Taro de Tahíche (1968)

Durant un dels seus passejos per l’illa, César va descobrir unes bombolles volcàniques sobre la lava de les erupcions ocorregudes entre 1730 i 1736 a Lanzarote. Dins d’una va trobar un taro, una construcció que servia de refugi als pastors.

Manrique va utilitzar aquell caprici de la naturalesa per construir una vivenda sobre la colada amb estades repartides per cinc bombolles naturals i va adequar un ‘jameo’ com a zona d’escampament i piscina.

El Taro de Tahíche combina el llenguatge modern al seu interior amb elements de l’arquitectura tradicional a l’exterior. La casa va ser un lloc cosmopolita, refugi de personalitats de la cultura i la política que arribaven atrets per la personalitat de Manrique. Avui allotja la seu de la seva Fundació.

3. Casa Museu del Camperol (1968)

Ubicada al centre geogràfic de Lanzarote, entre San Bartolomé i Mozaga, hi ha la Casa Museu del Camperol, un conjunt arquitectònic que ret homenatge a la figura de l’agricultor local.

El complex es va començar el 1968 amb la creació d’una gran escultura abstracta en pedra, ‘Fecundidad’, a la qual van seguir un conjunt d’edificacions arquitectòniques, amb finalitats museístiques, inspirades en el model de la vivenda popular illenca amb el característic blanc als seus murs i el verd en les fustes de portes i finestres.

4. Llac Martiánez (1971-77)

La tornada de Manrique a les Canàries, després d’anys vivint a Madrid i Nova York, va coincidir amb l’enlairament turístic de l’arxipèlag. César va liderar alguns projectes l’objectiu dels quals se centrava a regenerar nuclis costaners com el de Puerto de la Cruz, a Tenerife, sumit en plena voràgine turística.

Allà va idear una autèntica obra d’enginyeria amb un llac artificial amb cinc illes dins. La central, la més gran, amb una part sota el nivell del mar amb un restaurant, sales de festa i jardins. Manrique va incorporar al projecte una sèrie de grans escultures, entre les quals destaquen 'Monumento al mar’ i ‘Homenaje a Wilhelm Reich’, inventor de l’orgó.

5. Mirador del Río (1973)

El Mirador del Río és una altra de les obres on Manrique plasma, a través d’una successió de detalls artístics i arquitectònics, el respecte i integració de la naturalesa i l’ús de solucions constructives i tècniques noves que fan de l’edifici una mostra d’arquitectura moderna.

Situat prop d’una antiga bateria militar del segle XIX, a 400 metres d’altitud al Risco de Famara, César va explicar amb l’arquitecte Eduardo Cáceres i l’assessor tècnic i artístic Jesús Soto per crear un mirador, sobre la talaia, des d’on contemplar l’illa Graciosa i la resta de l’arxipèlag Chinijo.

La façana és una pantalla esglaonada, que recorda els antics bancals de l’agricultura local, realitzada en lava. A l’interior, situat a la fondalada que resulta de perforar la muntanya, sobresurten els grans finestrals i dues escultures amb xapes i filferros, realitzades per Manrique.

6. ‘Coxis enterrado’ (1975)

La tela ‘Coxis enterrado’ és una mostra del camí que pren l’art de César a partir dels 70, amb al·lusions primigènies introduint a la seva pintura formes d’animals fòssils enterrats o incrustats en colades volcàniques.

Les restes mortals d’animals i de parts anatòmiques deformades pels pigments i la pols es congelen geològicament sota les capes de matèria pictòrica. Segons la doctora en Història de l’Art Violeta Izquierdo "són expressions primitives i testimoni de la dualitat entre l’home actual i els temps remots".

7. Murals de lava de l’hotel Las Salinas (1977)

La prolífica creació de César, interrompuda el 1992 amb la seva mort en un accident de trànsit, inclou una interessant tasca com a muralista amb exemples repartits per Sant Sebastià, Tenerife, Gran Canària i Lanzarote.

Sobresurten els dos murals de l’hotel Las Salinas de Costa Teguise, datats el 1977 i realitzats amb lava basàltica negra i amb tractament basàltic d’escaiola que accentuen l’expressió cap a l’abstracció i la geometrització.

8. Centre comercial La Vaguada (1983)

Ubicat al madrileny barri del Pilar, la pressió veïnal i la dels petits comerciants, que volien el solar per a parc i zona d’esbarjo, no va poder frenar l’obertura del primer gran centre comercial d’Espanya el 1983.

César va idear, junt amb l’arquitecte José Ángel Rodrigo, un disseny creatiu vinculat a la naturalesa en què entremescla elements comuns a la seva obra com ara l’aigua, la llum i la vegetació a través de cascades, zones de descans, que imiten roques volcàniques, grans jardineres i una terrassa amb claraboia i piràmides de vidre per on entra la llum natural protegida per unes veles que impedeixen la calor i reflecteixen la llum lunar per les nits.

9. Jardí de cactus (1990)

Construït sobre una antiga zona d’extracció d’àrids a Guatiza, convertida en abocador, el jardí de cactus va ser l’última gran intervenció de Manrique a Lanzarote.

La rehabilitació d’aquest paisatge degradat va donar lloc a un conjunt estètic on l’artista plasma la idea de jardí com a espai simbòlic i real on s’entremescla el cromatisme de les pedres de lava que envolten el conjunt amb l’exotisme de centenars de cactus procedents de les Canàries i altres parts del món.

10. Joguines del vent (a partir del 1990)

Una part important de l’escultura de César Manrique la conformen els mòbils, batejats per l’artista com a joguines del vent, unes estructures pesants de ferro compostes d’esferes, cercles, piràmides... que amb l’alisi prenen vida i es tornen etèries i sense pes.

César va associar la seva imatge als molins de vent, comuns en el passat a Lanzarote, i va planejar poblar la seva geografia amb aquests artefactes substitutoris davant de la desaparició gradual dels molins.

La mort de Manrique va alentir un projecte que més tard es va anar executant a partir dels esbossos de l’artista i ocupant llocs estratègics de Lanzarote.

Extra: Lanzarote, l’art i la naturalesa

Notícies relacionades

César Manrique: 365 dies per revisitar el geni total

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Per a molts, la més gran contribució de Manrique al món de l’art està relacionada amb la cura de la naturalesa i el compromís ecologista que va encapçalar en defensa del territori insular. El binomi art i naturalesa va marcar la seva proposta estètica i la seva vida.