Dominique A, un home sol i infinit

Si un músic que acostuma a gravar discos amb banda es presenta en directe sense ningú més, el primer pensament que passa pel cap és: ¿se sostindrà l’espectacle? I també: ¿no trobarem a faltar l’empenta de la bateria, la sinuositat del baix, etcètera? Però, davant un artista com Dominique A, els dubtes ofenen.

Dimecres a la nit, en el seu concert a Caprichos de Apolo, el clàssic de Nantes va tornar a demostrar que ell sol (i la seva guitarra i els seus pedals d’efectes) es basta per malgastar l’energia que bandes amb planter nombrós lluiten per acariciar. També va recordar com, sovint, la fragilitat pot sacsejar amb la força d’un tanc.

Precisament així, 'La fragilité', s’anomena un dels dos grans àlbums que va publicar el 2018, disc íntim i d’arrels folkes, però puntes electròniques, que ahir a la nit va recórrer amb insistència. De l’altre, 'Toute latitude', més 'de banda', tan sols va presentar 'Lorsque nous vivions ensemble'.

Tot un 'one-man show'

Lluny del recital nu i desconnectat, presumptament pròxim, aquesta gira en solitari és un intens, de vegades espectacular 'one-man show'. La seqüenciació és perfecta. Després d’una arrencada mesurada i pristina ('La poésie'), el so es va embrutant i la tensió ascendeix ('Hasta que el cuerpo aguante', 'Pour la peau'), però Ané avisa que no tot serà dinàmic. Sàviament, alterna els moments fulgurants amb altres de recolliment, perquè l’emoció no es faci homogènia i perquè el punt agitat i fràgil tinguin sempre el seu impacte. Cada tema té la seva pròpia i inspirada il·luminació; en alguns casos, també, les seves projeccions, sempre bastant subtils.

Notícies relacionades

Dominique A: «Avui, la sola paraula 'humanitat' em sembla política»

¿Val la pena?

Cada cançó era una revelació. O, millor, un recordatori de la grandesa d’un artista capaç de saltar sense xarxa i sense comparació del 'shoegazing' ('Immortels', amb una distorsió molt My Bloody Valentine) a la tradició de la ‘chanson’ ('Au revoir mon amour'), de la ràbia controlada ('Comment certains vivent', en la qual s’aproxima al rap) a l’exaltació desesperada ('Antonia'). Sons i ànims sublimats amb una seguretat a l’abast de molt pocs.

Generós, va oferir a Barcelona el mateix concert que a grans ciutats franceses on té encara més poder de convocatòria. Això va significar no un, sinó dos bisos, el primer amb meravelles com ara 'Le temps qui passe sans moi' i 'En surface' (el seu duo amb Étienne Daho); el segon, un acostament a 'Le courage donis oiseaux' amb ball interpretatiu a l’estil de la coreografia mística de la sèrie 'The OA'. Infinit, en fi.