Dominique A: «Avui, la sola paraula 'humanitat' em sembla política»

Torna Dominique A amb dos discos sota el braç, tots dos publicats l’any passat: ‘Toute latitude’ i ‘La fragilité’. Treballs en què diu haver posat la seva creativitat “a les ordres” del seu desafiament editorial. “És com si al decidir fer dos discos alhora m’hagués adaptat a aquesta demanda fins a escriure el nombre suficient de cançons, i una vegada completat el material, les portes es tanquessin de cop”, explica el músic de Nantes, que actua aquest dimecres a l’Apolo.

‘Toute latitude’ és un disc de grup en què el múscul del rock coexisteix amb avançades trames electròniques. Allà, l’enfocament de Dominique A va ser “prioritzar el ritme sobre l’harmonia” utilitzant dos bateries, Sacha Toorop i Etienne Bonhomme. Veu connexions entre aquest disc i ‘Remué’ (1999) “per la foscor ambiental general, les lletres i els tractaments de so, amb reverberacions estranyes i sons distorsionats”, explica el cantant i multinstrumentista, que es confessa admirador de “els pioners electrònics alemanys, com Cluster”, així com de la banda de postrock Tarwater i de la primera cool wave britànica. “Soft Cell, Eyeless in Gaza, OMD i, he de confessar, Ultravox amb Midge Ure”.

El disc de folk impossible

Dominique A admet que ‘Toute latitude’ desprèn un cert aire nihilista amb els seus apunts entorn de la incomunicació, orientació que, “una vegada assumida”, el va portar a veure a ‘La fragilité’ l’oportunitat de fer un contrapès. Un disc en solitari, amb sons acústics i subtils interferències maquinals. “Se suposava que seria el meu ‘àlbum de folk’, una cosa que perseguia des de feia anys, però vaig acabar adonant-me que mai podria fer un disc així. M’agraden massa els petits arranjaments electrònics i els tractaments de so per ser un cantant folk de veritat”, argumenta. I això que cançons com ‘La poésie’, amb la seva guitarra de cordes de niló, revelen “el model” que continuen representant per a ell “els vells discos de Leonard Cohen”.

Notícies relacionades

Dominique A, un home sol i infinit

¿Val la pena?

Però Dominique A diu ser “un artista fet per al minimalisme” i estima que “si hi ha una veritat” en les seves cançons, aquesta es troba “en les més íntimes” de la seva obra. “Són una presó d’or en què soc un presoner conscient”, apunta. I no té pèls a la llengua al reconèixer el seu “desig de fer la cançó perfecta, que podria ser alhora un bon títol per a una composició; ‘la cançó perfecta’”.

A la peça titulada ‘La fragilité’, presenta aquesta qualitat, la fragilitat, “com una espècie de força per mantenir el contacte amb la humanitat, cosa que representa un punt de vista polític”. No, no hi ha cites a Marine Le Pen, ni a Trump, ni al ‘brexit’ en les seves cançons, però “en aquests temps, la sola paraula ‘humanitat’ em sembla política, cosa que no és gaire tranquil·litzadora”.