Crítica de 'Dolor y gloria': l'artista (Almodóvar) davant de si mateix

Almodóvar ha manejat al llarg de la seva obra elements d’autoficció amb bastanta fermesa. A ‘Dolor y gloria’ el traç autobiogràfic és absolut des de la mateixa composició del repartiment. ¿O potser no és una declaració de principis que Antonio Banderas, un dels seus actors més determinants, encarni en el film un cineasta que és un reflex en diversos aspectes del mateix Almodóvar? ¿O que Penélope Cruz, una de les seves actrius més preuades, i Julieta Serrano, presència callada, però generosa al llarg de tota l’obra de l’autor de ‘Laberinto de pasiones’, donin vida a la mare del cineasta en l’edat jove i a les portes de la mort?

Banderas interpreta un director que fa anys que està retirat del cine tot i que continua creant. El seu cap continua sent un laboratori d’idees escampades en notes i en documents a l’ordinador. Però el seu cos no l’acompanya. Sent encara relativament jove, el seu organisme no ha resistit bé els embats del temps. Mals a la columna vertebral, migranyes, respiració fatigosa, caminar lent. Dolor i glòria, tot i que aquesta pertany el temps pretèrit.

Salvador, el personatge en qüestió, va dirigir el 1986 la seva última pel·lícula, ‘Sabor’, que ara ha restaurat la filmoteca i volen tornar a projectar. A partir d’aquesta idea, i malgrat el que li costa, Salvador es reactiva a si mateix i recompon parts del seu passat tan alterades com el seu organisme. Per exemple, l’amistat amb l’actor d’aquella pel·lícula. Una mirada nova sobre el passat, perquè els ulls canvien però no els films. També hi ha addiccions, com l’heroïna fumada. I un transvasament permanent entre l’avui i l’ahir amb indicis d’un demà que s’entreveu una mica millor.

Meravellós, meravellat

Notícies relacionades

Pedro Almodóvar: «La meva vida s'ha convertit en una llista d'abstinències»

'Dolor y gloria': Almodóvar despullat

Hi ha moments d’una emoció controlada, però no per això menys intensa, tant en el temps present com en aquell passat que no arriba en forma de record, sinó com un mecanisme narratiu perfecte perquè entenguem en tota la seva dimensió el protagonista. Almodóvar fixa amb enorme delicadesa tot el que incumbeix la infància de Salvador i la relació amb la seva mare. El pla del nen mirant la seva mare com renta la roba al riu amb altres bugaderes és tan meravellós com meravellada és la mirada del petit. I ve precedit d’una altra imatge aquosa, d’úter i refugi, en la qual el Salvador madur està assegut en el fons d’una piscina. Ningú com l’Almodóvar  actual per filmar amb tanta sensibilitat els primers brots de desig i el retrobament amb un amor perdut.

El director de ‘Volver’ s’exposa a si mateix, a través de l’autoficció, amb una franquesa que es part indisociable dels últims anys de la seva obra. La bellesa de plans com el d’ell mateix contemplant/recreant el seu passat –la nit en una estació de tren amb la seva mare– ens evoquenIngmar Bergman quan a ‘Maduixes silvestres’ va filmar de similar manera el record dels seus pares.