Homenatge a Pete Seeger, el trobador del poble, a l'Auditori

Des de la cançó afroamericana ‘We shall overcome’, aquell ‘Tots junts vencerem’ que Joan i Xesco Boix van importar dels Estats Units en els 60 i que dècades després donaria títol a un disc de Bruce Springsteen, fins a la peça popular cubana ‘Guantanamera’, aquestes i moltes altres composicions, pròpies o adaptades, es van fer més universals a partir de la veu, el banjo i l’exemple de Pete Seeger. Cançons de resistència i afirmació popular, antibel·licistes, i a favor dels drets civils, que tornaran a sonar aquest dissabte a l’Auditori (sala 2) en un “homenatge de base no ‘palatí’”, apunta el seu ideòleg, Arturo Gaya, que encapçala el grup base de la nit, Tren Seeger.

Cinc anys després que Seeger ens deixés, als 94 anys, i amb el seu centenari a la vista (el 3 de maig), els festivals Barnasants i Tradicionàrius uneixen forces en un concert que fa seu el benintencionat lema que el trobador i activista portava escrit al banjo: “aquesta màquina acorrala l’odi i l’obliga a rendir-se”. “Seeger estava convençut que amb la cançó es podia millorar la societat i quan va morir ens va deixar a molts d’una mica orfes”, apunta Gaya, veterà de la cançó popular des dels seus dies a La Cucafera i, des de fa més de dues dècades, al capdavant del popular grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Veus en la seva línia

A Gaya, l’autor de cançons com ‘Where have all the flowers gone?’ o ‘If I had a hammer’ el va captivar quan tenia 13 anys i li va caure a les mans l’àlbum ‘Cantemos con Pete Seeger, vol. 1’. A l’espera de comprovar si el públic de l’Auditori ret honors al seu títol, estaran per la feina, a més de Gaya, cinc veus més: Quico Pi de la Serra, Coses, Gemma Humet, el valencià Pep Gimeno ‘Botifarra’ i la mallorquina Joana Gomila. “Artistes en actiu tant de la cançó com del folk”, destaca Gaya. “Que connecten amb el que ell va representar més enllà de si han interpretat peces seves alguna vegada o no”.

Pi de la Serra va tenir l’honor de ser amic de Seeger i va arribar a visitar-lo a la seva casa de Beacon (Nova York) als anys 70, després d’una estada a la República Dominicana en què va ser declarat ‘persona  non grata’, en temps del president Joaquín Balaguer. “jo l’havia conegut abans a Barcelona, i quan vaig arribar a Nova York m’esperava la comunitat dominicana i allà era ell, anunciant-me que tenia per endavant uns quants concerts per allà amb ell i amb Phil Ochs”, recorda l’autor de ‘L’home del carrer’. “Seeger era una persona natural, i hi ha poca gent que ho sigui”.

Un banjo per a Xesco Boix

Anys després, Seeger el va visitar a Barcelona. “Va venir un dia a casa, li vaig ensenyar un banjo que tenia i l’hi vaig voler regalar, però em va dir: ‘no, no, jo ja en tinc un, ¡aquest dona-l’hi a Xesco Boix!’ Però ja no l’hi vaig poder arribar a donar, perquè Xesco se’n va anar al cap de poc”, rememora Pi de la Serra evocant el trobador mort el 1984. De Seeger recorda el seu talent com a “bon fabricant de cançons”,així com “la seva guitarra Gretsch de dotze cordes collonuda” i algunes observacions gracioses. “Em va dir que havia escoltat el meu ‘Apa, nois!’ i que li recordava el ‘bluesman’ Big Bill Broonzy, i li vaig dir que tenia raó, ¡la música era seva!”.

Notícies relacionades

Porta i Bermúdez, renovadors de la marca BCN

La il·lustradora i muralista Amaia Arrazola mor als 41 anys

Coneixedor de la nova cançó i amb vincles amb altres cantautors, com Raimon, Pete Seeger va debutar a Barcelona el 1971 amb un concert en ‘petit comitè’ al bar Llopart, de Sants, improvisat després de la suspensió, una hora abans, del recital que havia de fer a l’Escola d’Enginyers. “Es va evitar que se sabés molt per no desbordar el local. Seeger cantaria per a no més d’unes trenta persones i l’actuació es va gravar en casset”, recordava Eusebi Llopart aquest dijous en la presentació a la premsa del concert de l’Auditori, que va tenir lloc al seu llegendari establiment. Més convocatòria van obtenir els recitals que Seeger va acabar fent al Palau d’Esports (1978) i la Festa de Treball, del PSUC (1980).

Segueix així viva l’empremta de l’home del banjo, “el gran referent de la música del poble”, destaca Arturo Gaya. Un músic i activista les causes del qual, assenyala, van ser tan locals com universals. Literalment, com recorda el músic de Tortosa a l’associar “el seu esforç per recuperar el riu Hudson, parlant amb els empresaris”, amb la “lluita per salvar l’Ebre”.