Anar al contingut

CRÒNICA

Hombres G, exaltació sense fi al Palau

El grup de David Summers va presentar set cançons del seu nou disc, 'Resurreción', el primer en vuit anys, però va conquerir la sala amb el seu reguitzell d'èxits dels 80

Jordi Bianciotto

Hombres G, exaltació sense fi al Palau

Sergi Parames

Tot i que sempre demanem als artistes que entreguin material nou per demostrar que continuen sent vius, a l’hora de la veritat són les cançons de sempre les que encenen el pati de butaques. La història es va repetir aquest dimecres al Palau (Festival Mil·lenni), on les estrenes d’Hombres G van ser rebudes amb cortesia per una audiència que es moria de ganes de reviure les enginyoses, de vegades ximples, fites d’un grup que va marcar època.

Hombres G publiquen disc aquest divendres, ‘Resurrección’, el primer integrat completament per composicions noves des del 2011. La peça que li dona títol va obrir la sessió a partir d’una discreta cadència jamaicana, fent lliscar maneres temperades i adultes. Però amb la segona, ‘El ataque de las chicas cocodrilo’, ja vam tenir l’estampa del públic dret, deixant-se el coll en aquest retorn en la qual David Summers comparteix les angoixes filosòfiques de l’ídol de fans (“has sido tú, ¿te crees que no te he visto? / Has sido tú, la que me dio el mordisco”).

Entrega sense estridències

Hombres G ja no semblen estar en disposició d’abordar un Palau Sant Jordi, però han conservat un motivat nucli de fans (i no només femenines) que aprecia poder disfrutar-los més de prop. Reaccions eufòriques, tot i que, per bé de tots, ja queda lluny la histèria d’altres temps. Públic no només de la seva quinta sinó també més jove, potser caçat al vol quan el grup va travar amistat amb El Canto del Loco.

David Summers conserva als 55 les seves maneres de noi normal, simpaticot i una mica superat pel seu poder de seducció, amb la seva veu en aquest etern punt entre vulnerable, entranyable i repel·lent, i aquelles lletres que recreen una vegada i una altra tots els clixés de l’enamorament. Com el gran Brian Wilson, no es talla a l’hora de presentar les seves creacions en termes autoelogiosos: va presentar ‘Confía en mí’, una altra estrena, com “un tema preciós”, adjectiu que va aplicar també a les igualment noves ‘Llegar a la noche’ (amb aires de festa dels seixanta) i ‘Desde dentro del corazón’ (mig temps romantic) i, fins i tot una vegada més, a la clàssica ‘Te quiero’.

Sextet amb presència

El grup es va aturar amb certa dedicació al material nou, fins a set cançons, entre les quals va destacar ‘Desde el minuto uno’ amb el seu pop lleuger, sense excessos d’aparell rocker ni de cursileria. Al costat de Summers i el quartet oficial estaven els seus dos còmplices de gairebé tota la vida, el teclista Jason Paradise i el saxofonista Juanito ‘Piscinas’, donant de vegades al so una presència de rock americà.

Tot i que van treure algunes peces d’etapes intermèdies (la puntuable ‘Me siento bien’, del 2007), l’equilibri es va decantar pels vells temps en el desenllaç de la nit. Llavors vam anar del rock gamberrete d’‘Indiana’ a l’exaltació de ‘Suéltate el pelo’ en direcció a ‘Marta tiene un marcapasos’, ‘Venezia’, ‘Devuelveme a mi chica’ (més coneguda com a ‘Sufre mamón’) i la definitiva ‘Voy a pasármelo bien’, definint l’esperit d’una banda en què la diversió sembla ser tant a baix com a dalt de l’escenari.