Slash, un vigorós pla B a Guns n'Roses al Sant Jordi Club

Mentre Guns n’Roses mediten si donar continuïtat a la seva gira del 2016-18 amb nous projectes, Slash, laboriós, continua apostant per la seva carrera personal amb la companyia de Myles Kennedy & The Conspirators. Cançoner fresc, el de ‘Living the dream’, disc llançat el setembre passat, i concerts conscienciosos i amb narrativa pròpia, sense gairebé necessitat de recórrer al repertori ‘gunner’.

Així com fa gairebé quatre anys, al mateix Sant Jordi Club, Slash i companyia van recórrer a set cançons de Guns n’Roses per aixecar la nit per la via directa, dimarts aquest temari es va veure reduït a una única cita, ‘Nightrain’. Després de la tornada de la banda mare, Slash deixa així de banda els ‘hits’ compartits i es concentra en el seu, que no és tan menor com es podria pensar. Material hard rock clàssic, sense innovacions, però batallador, resolutiu i agraciat amb la veu tocada per inflexions emotives soul de Myles Kennedy (sigui dit de passada, més esvelta que la que últimament mostra Axl Rose).

Aquest doble pal

L’eficient torpede ‘The call of the wild’ va senyalitzar el punt de partida presumint de present. ‘Living the dream’ va aportar fins a vuit cançons, títols subjectes a motllos canviants, des de l’aparatositat de ‘My antidot’ fins a la rocker ‘Mind your manners’ passant fins i tot per una sentida balada, ‘The one you loved is gone’, que Slash va culminar amb un solo èpic de l’estil ‘November rain’ amb la guitarra de doble pal.

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

La discografia amb Myles Kennedy & The Conspirators consta de dos treballs més, dels quals van sortir peces estimables: ‘Halo’ conserva alguna cosa d’aquell busca-raons ‘sleaze rock’ que els Guns van encunyar en els seus inicis i ‘You’re a lie’ podria haver sigut un èxit comercial si s’hagués publicat el 1989. Tot i que l’altre disc més citat va ser el debut en solitari del guitarrista, ‘Slash’ (2010), el dels duets, amb aquest ferotge ‘Doctor Alibi’, que va cantar el baixista, Todd Kerns, a la memòria de Lemmy, el mort líder de Motörhead (que va ser qui la va gravar en la seva versió original), i aquest ‘Starlight’ amb lleugers ecos country.

I a tot això, a Slash se’l va veure la mar de feliç acompanyat pel seu mur d’amplificadors Marshall i regant les cançons amb solos que a poc a poc es van anar fent vegada més llargs. Excessius, tot cal dir-ho, a ‘Wicked stone’ i ‘World on fire’, peces estirades a plaer amb cascades de digitacions supersòniques. Però tot i que al final Slash imposés el seu propi xou, aquest és un grup amb cançons, com ‘Anastacia’, que va tancar la nit alimentant una mica més la sensació que el guitarrista té pla B si la reforma de Guns n’Roses se n’acaba anant en orris.