ANIVERSARI D'UN PIONER

Manel Joseph, en el seu etern estiu

El cantant de l'Orquestra Plateria i còmplice de músics com Gato Pérez, Sisa i Pau Riba commemora el seu aniversari de carrera amb el disc '50 estius'

jgarcia47169499 barcelona 28 02 2019  icult  manel joseph   fundador de la o190302172051

jgarcia47169499 barcelona 28 02 2019 icult manel joseph fundador de la o190302172051 / maitecruz

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

L’estiu és la seva estació preferida perquè és aquella que més treball li ha proporcionat, i per això titula el seu nou disc ‘50 estius’, comptant els seus anys d’exercici en la professió musical per temporades estivals. Un treball que ofereix regravacions de cançons de totes les seves èpoques, algunes d’aquestes mai incloses en un disc, i tres de nova factura, i que Manel Joseph, cantant de tota la vida de l’Orquestra Plateria, presenta aquest diumenge al festival Barnasants (Casinet d’Hostafrancs, 19.00 hores).

Entre les estrenes crida l’atenció la que obre el treball, ‘Recordo el Gato’, una rumba una mica malenconiosa que evoca els temps en què els “ritmes d’ultramar”, llatins, van unir una jove generació de músics. Manel Joseph i Gato Pérez van formar parella artística, com El Gato i el Trilla, i ell es va incorporar a la banda de l’argentí fins que aquest el va fer fora. “No encaixàvem a l’escenari. Diferències de caràcter. Ell podia actuar d’esquena al públic, com Miles Davis, mentre que jo em movia molt”.

Visionaris del folk-pop

El seu currículum bé pot representar un resum dels successius corrents de la música catalana en aquests 50 anys. El 1968, Manel Joseph va formar Dos + Un, amb Jordi i Ia Clua, visionari trio folk-pop amb cançons pròpies. “Érem molt moderns, amb influències dels Beatles i Peter, Paul & Mary, i tocant guitarres de dotze cordes”, explica. Després va coquetejar amb el rock progressiu amb Estratagema, i va col·laborar amb membres de Máquina! i amb Pau Riba. I altres peripècies: “Vaig arribar a estar en sis grups alhora: Uc, Ia-Batiste, la banda de Sisa, la de Maria del Mar Bonet, l’Orquestra Mirasol i la Plateria”.

La foto interior de l’àlbum ‘Galeta galàctica’ (1976), de Sisa, el mostra en una platja valenciana al costat del seu autor i músics com Quino Béjar, Xavier Riba o Dolors Palau. “Érem més que un grup d’acompanyament: ens sentíem part de la història”, rememora, i afegeix: “però ens vam acabar separant perquè, com em va dir Sisa, érem massa amics”. Va viure un any a l’Índia, en llocs com el Xanadú ‘hippy’ de Goa (“quatre mesos en pilotes a la platja, preguntant-me ¿per què hauria de tornar?”) fins a apostar d’una manera definitiva per la Plateria.

Mambos davant Mao

Però, ¿com un músic de l’‘underground’ pop de Barcelona es va tornar boig pels ritmes llatins? “Peret va començar abans”, relativitza Peret. Però resulta sorprenent la manera en què aquella música tropical es va convertir en moderna en l’entorn laietà. “Es tractava de trencar amb la serietat dels ambients polítics de l’època, gent amb cara seriosa llegint el ‘llibre vermell’ de Mao. El missatge era que també hi havia maluc, i sexe, i una part lúdica de la vida”. Machín, Pérez Prado, els boleros... La banda sonora dels seus pares. “Aquella onada macarrònica, i el rock’n’roll dels Teen Tops i de Los Llopis, a la gent li va sonar com a una cosa nova”.

L’arribada dels discos de salsa novaiorquesa  va confluir amb aquells impulsos ‘retro’ donant-los una nova capa de modernitat. “Els àlbums de Discophon de la Fania All Stars o el que per mi no ha superat ningú, ‘Indestructible’ (1973), de Ray Barretto”, recalca Manel Joseph, que tendeix a desmitificar els inicis de la Plateria. “No érem bons: conservo cassets que no es poden ni escoltar. Però després van entrar Víctor Amann, Quino Béjar i gent que ja sabia el que es feia”.

Notícies relacionades

La Plateria exerciria d’institució de la música de ball, tot i que les festes majors no han sigut mai l’hàbitat predilecte de Manel Joseph. “Imagina’t estar actuant al costat dels autos de xoc”, sospira. “Com diria el Gato, ¡les condicions tècniques podien ser nefastes!”. Però, tot i que el 2014 la formació es va acomiadar, es continua “exhumant de tant en tant”, en qualitat d’“orquestra emèrita”, influent en diverses generacions de grups, de Dusminguet a La Pegatina, passant per Dr. Calypso o la Fundació Tony Manero.

Un llegat del que ara Joseph presumeix a ‘50 estius’, recordant que ell no s’ha vist mai com un ‘frontman’ de soca-rel. “He fet aquest paper, però soc vergonyós i tímid, com el Gato.”