Dr. Calypso diu adeu des de dalt de tot

En plena ebullició del concert a l’Apolo, veient l’afició corejant cada cançó de Dr. Calypso com si s’acabés el món, un assistent es va acostar a aquesta cronista: “Però, després d’això, ¿segur que ho deixaran?”. És una pregunta raonable: si la desmotivació és la causa de la seva dissolució, la injecció d’autoestima que el grup rep aquests dies els podria deixar una bona temporada amb el cap a punt d'esclatar.

No només això: mai la banda havia estat tan en forma com en aquests concerts de comiat (el segon i últim, aquest divendres a la mateixa sala del Poble-sec), sensual en els tempos més alentits, frenètica en els ‘skatalítics’, fent córrer l’accent des de la picada d’ullet soul fins al contagi llatí, i coronant el pastís amb rimes polítiques col·loquials sense elements de postureig. Nit amb més vitalitat que esperit funerari, la d’aquest dimecres, amb Sergi Monleó, el Xèriff, i Luismi López al capdavant, i esquitxada per una bona ració de cançons que han fet història.

Degoteig d’himnes

Amb els seus 12 músics a escena, cinc d’ells metalls, el repertori, 26 cançons, va fluir a través del libidinós aire negre de ‘Special girl’ i el tumbao de ‘Latin soul’ abans de deixar anar el sarcàstic himne ‘2.300 milions’ i el seminal reggae ‘Aquesta nit’ (amb el seu subtext sobre les guerres internes de l’entorn skin i les seves desviacions ultra a començaments dels 90). I un ‘Pardalets’ que van dedicar “a Marina Rossell, la gavina voladora”. Estratègicament col·locades, peces instrumentals suggeridores com ‘Tribut a Natxo’ (dirigit al desaparegut Natxo Romero, que va ser saxofonista tant de Dr. Calypso com d’un altre grup també per reivindicar, Skatalà) i ‘Cinecittà’, record d’aquells dies a ‘Barbarossaplatz’.

Notícies relacionades

Públic guiri: ¿irritació o motiu d’orgull?

Cookie Mueller i la literatura del costat salvatge escrita per dones

La catarsi va arribar a través de ‘Brigadistes internacionals’, amb mencions poc amables al nou president del Brasil, Jair Bolsonaro, “i als feixistes de merda que tenim al país del costat”, desfermant la cridòria entre consignes de “¡no passaran!”. Més clàssics a tota màquina amb ‘Tòxic’, ‘Maria’ i aquest cant a l’escepticisme polític poèticament titulat ‘Se’ns pixen’.

En el bis, un homenatge a l’inspirador Rufus Thomas amb ‘The Memphis train’, combinant després la revetlla sense complexos del discotequer ‘Born to be alive’ a lleuger ritme de reggae amb el missatge antiracista de ‘Pole man’. Però una cançó de Dr. Calypso ni tan sols necessita lletra per ficar-se el públic a la butxaca: la instrumental ‘Plan 10’ va encoratjar els últims càntics de la tribu a un desesperat ritme de ska, per confirmar que el grup ha decidit abaixar la persiana precisament quan està donant el millor de si mateix sobre un escenari.