Anar al contingut

la lluita per la igualtat

Crítiques 'indie' al Primavera Sound per deixar de ser un "camp de naps"

El pioner cartell paritari del festival irrita seguidors de la mostra

La cita afirma que ha iniciat un camí sense retorn i deixa en evidència la baixíssima presència femenina en el gruix de les seves homòlogues

Lucía Lijtmaer

Crítiques 'indie' al Primavera Sound per deixar de ser un "camp de naps"

EDUARDO MUNOZ

L’anunci del cartell del Primavera Sound, sempre un esdeveniment pop en xarxes socials, se saldava aquest any amb més sang de l’habitual. Entre part del públic es palpava certa incredulitat davant del que l’organització havia batejat com #TheNewNormal (la nova normalitat). A saber: Un cartell paritari –aquest any les dones són el 52% dels artistes del festival, xifra molt allunyada del 22% de l’any anterior– i amb música més diversa, més enllà del pop rock i l’indie que solien ser distintius. Entre els caps de cartell per al 2019 destaquen Cardi B, Christine and the Queens, Janelle Monáe o Robyn.

Les crítiques no van tardar a arribar, i moltes s’enfocaven, veladament o no, en la paritat: “És trist comprovar que un art tan espiritual com la música sigui instrumentalitzat per executar un discurs polític” o “tot molt intel·ligent, però heu arruïnat un bon festival per estar obligats a portar algunes artistes dolentíssimes per arribar al 50/50” eren alguns dels comentaris.

Marta Pallarés, de l’equip de comunicació del Primavera Sound, respon: “Per descomptat, ningú dirà obertament que té un problema a tenir més artistes dones en un festival, però aquest any les queixes curiosament citen sempre noms de dones, que no consideren prou bones per ser caps de cartell. D’altra banda, no sé si és sexisme, racisme o prejudicis de gust musical, perquè mai hi ha hagut pegues amb programar a Björk, i en canvi les queixes ara venen per artistes com Cardi B, que mou més gent que molts grups d’homes blancs amb guitarra, i tot i així no la consideren una ‘headliner’”.

Un 20% com a límit

En un any en què les reivindicacions feministes han calat en el sector cultural, #TheNewNormal sembla atendre a les crítiques que es porten realitzant des de, per exemple, l’organització Mujeres en la Indústria de la Música (MIM) o el compte Territorio de Nabos, una iniciativa andalusa que pretén visibilitzar la bretxa de gènere en l’àmbit musical. Les últimes xifres analitzades per Territorio de Nabos informaven de la desigualtat: dels esdeveniments recollits en el seu primer estudi, el Gijón Sound Festival no assolia el 20% i era el que més ben parat quedava. Al Sonarama Ribera, fonamentalment de música indie, les dones només representaven el 6,8%, i en el Low Festival, de semblants característiques i que ronda una afluència de 80.000 assistents, es tractava a penes del 4,3%.

Ivone Lesan, membre de l’executiva de MIM, realitza una interessant lectura de les crítiques al Primavera Sound: “Hi ha un públic històric del festival que creu que els pertany, que consideren que Postal Service o Sonic Youth són màgics i que si no agraden als joves és que són idiotes. Solen ser homes que pretenen dictar el gust del que està bé o no”. D’altra banda, analitza: “El Primavera Sound vol vendre entrades, renovar audiències i fer seu el compromís de la igualtat, la qual cosa està bé”.

El negoci del feminisme

Malgrat que alguns festivals s’estan prenent seriosament la necessitat de visibilitzar i quantificar el treball de les artistes –el Sónar és un altre exemple a la ciutat de Barcelona, o el Tomavistas a Madrid–, n’hi ha d’altres que han vist en això únicament l’habitual rentat de cara que proporciona el nou feminisme, cada vegada més jove, i que els festivals entenen com a veta de mercat.

Va ser el cas del San San, de Benicàssim, que es va celebrar a finals del mes de març i que proclamava “una visió feminista”,que passava per programar 29 grups i només un amb una dona entre els seus integrants, i col·locar tovalloles roses al camerino. De la mateixa manera, en el seu particular homenatge a la dona treballadora a la sala StereoClub de Mallorca, el club oferia l’actuació de la DJ Paula Serra i de nou homes més. Visca la igualtat.

¿Es tracta, doncs, d’una moda? “No, en el nostre cas és una decisió sense marxa enrere. Parlem de paritat real, no podem tornar a un camp de naps”, afirma Pallarés.

D’entre les següents tasques per afrontar entre els festivals musicals, MIM destaca la visibilitat més enllà dels cartells. “Les xifres de treballadores a la indústria de la música realment són igualitàries”, afirma Lesan. “Però el sostre de vidre també arriba a la nostra indústria. La major part de treballadores no formen part de juntes directives en producció, o contractació, per exemple”.

Queda per obrir aquest i altres debats. Un d’ells és la resposta davant els músics acusats o condemnats per violència masclista. Pitchfork es va disculpar després de la contractació de R. Kelly el 2013, acusat en diversos jutjats i en repetides ocasions per càrrecs de violació, abusos sexuals i pornografia infantil. El Primavera Sound haurà de fer front a tenir al seu cartell Nas, a qui la seva exdona, la cantant Kelis, ha acusat de maltractament físic. La direcció afirma desconèixer els fets i assenyala que “tot i que no hi hagi cap denúncia formal als jutjats, és prou important com per estar-ne pendent, per la qual cosa avaluaríem quina decisió prendre si la situació escalés”.