Anar al contingut

UNA VEU ESPECIAL I EN ASCENS

Varduhi Abrahamyan: «No sé cantar sense posar-hi el cor»

La mezzosoprano armènia debuta al Liceu en el rol principal de l'òpera bufa 'L'italiana in Algeri', de Rossini

Marta Cervera

Varduhi Abrahamyan: «No sé cantar sense posar-hi el cor»

DANNY CAMINAL

Varduhi Abrahamyam és una dona forta i decidida, però també càlida i simpàtica. Almenys és el que transmet en l’entrevista amb EL PERIÓDICO la mezzosoprano armènia que debuta aquest dijous al Liceu com a protagonista de l’òpera bufa 'L’italiana in Algeri', de Rossini. El títol torna al coliseu amb una lluminosa producció de l’òpera de Torí dirigida per Vittorio Borrelli (escena) i Riccardo Frizza (música), amb Luca Pisaroni (Mustafà) i Maxim Mironov (Lindoro) en els papers principals. 

¿Què significa debutar al Liceu?

És tota una responsabilitat, però m’encanta fer-ho amb aquest paper amb el qual em sento tan a gust i em diverteixo tant. A més, quan saps que una funció es retransmetrà en directe a més de 100 cines, la responsabilitat també augmenta. Però sempre hi ha estrès en l’òpera, com deia Callas. Ella, quan va sentir una actriu declarar que mai tenia estrès, va dir: “És una cosa que arriba amb el talent”. La veritat és que ara ja no pateixo tant com al principi perquè amb els anys aprens a controlar-ho. Però, per sort, sempre sento aquests nervis abans de sortir a l’escenari. És una cosa inevitable perquè vull donar el millor de mi i poso tot el cor en cada interpretació per arribar al públic. Canto amb la veu, però sento que també ho faig amb tot el cos i els sentits. Ho dono tot i no me’n penedeixo.

¿Ajuda conèixer el director musical?

Conèixer-lo i apreciar-lo. La veritat és que m’encanta treballar amb Frizza, perquè és un gran coneixedor del ‘bel canto’. Les seves indicacions són excepcionals i fa cantar l’orquestra amb tu. Jo soc un instrument més i dialogo amb l’orquestra en tots els ‘piani’, els ‘forte’ i les coloratures. Em sento molt a gust al Liceu, tant el cor com l’orquestra són excepcionals.

¿Havia treballat ja amb Luca Pisaroni i Maksim Mironov?

Només amb Pisaroni, però hem creat un bon equip tant entre la gent del primer com el segon ‘cast’. Em sento bé amb tots, hi ha molt bona energia, una cosa fonamental. Els cantants viatgem constantment i necessitem sentir-nos a gust quan estem lluny de casa. Jo tinc marit i dos fills. Els trobo molt a faltar però ara la meva família a Barcelona és la gent amb la qual treballo. Fins que me’n vagi a cantar a un altre lloc i creï una altra família, tot i que en aquest ofici mai saps com resultarà perquè de vegades, com en totes les famílies, no tothom es porta bé.

¿Què fa, llavors?

Intento no buscar-me problemes. Tenim la sort de fer una feina que ens encanta i aquesta carrera ja és prou àrdua per complicar-te la vida encara més. Un músic està sempre aprenent, estudiant... Mai deixes de preocupar-te pel teu futur. Primer et preocupa debutar, però mantenir-se tampoc és fàcil. Quan has assolit cert nivell la responsabilitat és més gran.

¿Què és el més dur en aquesta producció de ‘L’italiana in Algeri’?

La part final, quan ja gairebé no tens energia i notes l’olor d’aquests espaguetis amb tomàquet que es preparen a l’escena. ¡Només puc pensar a menjar-me’ls amb les mans com fa Mustafà!

¿La seva personalitat té molt a veure amb la d’Isabella?

No. L’única cosa que tinc d’ella és aquest caràcter fort. Però alhora soc sensible, dolça. Suposo que té a veure amb l’educació que he rebut. Un pot ser fort i alhora amable i comprensiu. Jo he viscut la guerra tres anys i això fa valorar les coses d’una altra manera. Jo era petita, però tot i així em va marcar.

¿Rossini sabia retratar les dones?

És un compositor que adoro perquè va escriure molt per a mezzosoprano. M’encanten els seus rols transvestits de les òperes serioses. Em van els rols forts. Isabella, que és capaç de trobar per si mateixa solucions a tots els seus problemes, no és un personatge còmic. Ho són les situacions. 

¿Com ha sigut el seu treball amb Borrelli, el director d’escena, comparat amb d’altres?

Vittorio és molt obert. Accepta totes les propostes sempre que siguin dins de la línia del seu concepte escènic. Però aquesta actitud no és tan habitualElls tenen una visió de l’obra i cal respectar-la, però si alguna cosa em molesta intento canviar-la. Les idees dels directors d’escena s’han d’ajustar al cos, la imaginació i les possibilitats de cada cantant. En general, això ho entenen, però si et trobes amb algú intransigent, ¿què pots fer-hi?

Però actuar sense estar a gust influeix negativament en el resultat.

Mai m’ha agradat cantar alguna cosa d’una manera determinada per obligació. Quan no disfrutes, es nota. Això és un art. Es pot interpretar el llibret lliurement sempre que se’n respecti l’essència.

Procedeix d’una família de músics. Els seus avis, el seu pare, la seva germana... ¿Això és bo o dolent?

Les dues coses. El meu pare era un tenor amb una formidable veu i bellíssima interpretació, tot i que per desgràcia no en tenim gravacions perquè en aquella època no era fàcil. Ell em va desaconsellar cantar perquè ho veia com una carrera difícil, especialment per a una dona. Mai ho vaig entendre. Però clar, a ell li va tocar viure l’època soviètica, amb les fronteres tancades i sense possibilitat de sortir per fer carrera fora.

¿Què el va fer seguir en l’afany?

A Armènia estimem la música. Era, és i serà un país musical. Cantem sempre, en qualsevol situació. La música ens ha salvat. Ens hi agafem ja sigui en la guerra o en les celebracions. Sempre és amb nosaltres. Forma part de la nostra naturalesa i cultura. Sempre que ens reunim sorgeix la música. 

¿Les dones de la família pensaven igual que el seu pare?

¡No! La meva mare sempre em va recolzar i també la professora de la meva germana. Després de llicenciar-me al conservatori del meu país, el 2000 vaig emigrar a Marsella. A França no coneixia ningú del món líric i tampoc sabia francès, així que em vaig matricular al conservatori per obrir-me camí. Feia moltes audicions, però no em sortia res perquè no tenia experiència. La primera òpera que em va contractar va ser l’Òpera de París. Ells no van mirar la meva biografia, els va agradar la meva veu i em van donar el rol de Maddalena a 'Rigoletto'. Després hi he tornat sovint. És on més vegades he cantat. 

En els últims quatre anys la seva carrera s’ha enlairat de manera espectacular ¿El secret?

D’una banda he canviat d’agència de representació. Per un altre, tècnicament he canviat un munt de coses. Amb la maduresa i la mirada canvien amb els anys. També passa que quan els teatres veuen que treballes bé i sense capricis, et tornen a trucar.

La seva veu li permet incloure rols com l’Adalgisa, un paper de soprano, a l’òpera 'Norma'.

Adalgisa no va ser fàcil per a mi, perquè cal interpretar-la d’una manera molt 'tendue'. Però m’ha obert una porta, perquè la vaig interpretar amb Mariela Devia com a Norma i em va ajudar molt. Vocalment en vaig aprendre tant que es va convertir en la meva mestra.

La deu haver beneficiat tenir aquest timbre particular, a més d’aquesta capacitat per assolir tant els greus com els aguts. 

L’altre dia al Liceu algú em va dir: "Ets un ocell exòtic". Tinc un timbre únic però també una forma de frasejar característica. Em va marcar molt la manera de cantar del meu pare de forma directa, des del cor. És una cosa que porto en mi, no és una cosa artificial. No sé cantar sense posar-hi el cor.

Doncs acabarà rendida.

Després d’una actuació estic morta. Necessito un dia per recuperar-me’n. No sé d’on surt aquesta força que entra en mi quan trepitjo l’escenari. El meu pare acostumava a dir: 'No temis mai l’escenari, és ell el que ha de témer-te'. És un d’aquests consells que em va donar que guardo com una relíquia.

¿Pròxims reptes?

A Las Palmas m’espera el debut en el rol de la princesa d’Èboli del 'Don Carlo' amb una nova producció. També cantar ‘Carmen’, Èboli era per a mi un somni que per fi faré realitat. També m’espera 'La forza del destino', on faig un altre rol nou. M’esperen coses molt interessants en el futur però no puc avançar res.

Temes: Òpera Liceu