Anar al contingut

PASSAT NOVEL·LAT

Recorregut per 2.000 anys d'història de Barcelona, de novel·la en novel·la

Les ficcions històriques que posen la marca de la ciutat en el centre del relat s'inicien temàticament amb els ibers

Elena Hevia

Recorregut per 2.000 anys d'història de Barcelona, de novel·la en novel·la

És fàcil seguir el passat de ciutats com París o Londres a ritme de les novel·les històriques que les van prendre com a escenari al llarg dels segles. No obstant, aquest honor no el té Madrid, que no té sentit com a ciutat abans del segle XVI ni Sevilla, malgrat la seva esplendor al mercat de les Índies i els seus grans moments dramàtics, sinó a Barcelona que no ha perdut pistonada en el gènere des del temps dels laietans (l’equivalent ‘nostrat’ dels resistents gals) fins a principis del segle XX. Barcelona ha sigut romana, medieval, revolucionària, negrera, burgesa i anarquista, una sèrie d’adjectius que acoloreixen la seva història i són irresistibles per als novel·listes.

De gairebé tots aquells períodes històrics hi ha ficcions escrites des del present, amb els seus particulars interessos. Al cap i a la fi la novel·la històrica se la va inventar en el XIX un nacionalista escocès, el dipsòman i poliomielític Walter Scott amb ànim de rescatar el passat i reescriure'l a major glòria de la nació escocesa. Constata Isabel García Trócoli, arqueòloga i autora de ‘Rubricatus’, relat de com la ibèrica Barkeno es va convertir en la romana Barcino, cap a l’any 13 abans de Crist, que “aquesta és una ciutat que existeix des de fa més de 2000 anys, amb una història molt rica. Però la novel·la històrica ve de lluny, de quan la burgesia catalana necessitava reivindicar la història de Catalunya i també, és clar, la d’una capital que estima i engrandeix. És llavors quan es crea també un públic lector”.

Un personatge i la seva època 

Com un lloc on passen coses, així defineix Barcelona Maria Antònia de Miquel, que imparteix un curs sobre el gènere a l’Ateneu. “La gràcia de la novel·la històrica és que la peripècia dels personatges estigui íntimament lligada al moment que els toca viure. Penso en el protagonista de ‘Victus’ d’Albert Sánchez Piñol, Martín de Zubiría, si no s’hagués vist embolicat en un conflicte bèl·lic no hauria sigut un subjecte novel·lable”.  Aquest plantejament que sembla d’una càndida senzillesa no sempre es compleix en aquesta mena de novel·les. N’hi ha de ben documentades (que funcionin o no com a ficció ja és un altre tema) i hi ha les que el rerefons històric és un mer decorat on situar els personatges.

A més, ficció i realitat no han anat necessàriament de la mà. En un recent treball, dos historiadors de l’art, Joan Domenge i Jacobo Vidal, han esmenat la plana a l’imaginari encunyat per una novel·la tan popular com ‘La catedral del mar’ d’Ildefonso Falcones i és que Santa Maria del Mar mai va ser catedral i, tampoc una iniciativa dels pobres. ¿Fins on pot arribar la fantasia del novel·lista? Enric Calpena, que a més de novel·lista ha sigut biògraf de la ciutat, té la seva regla: “Pots inventar, però has de ser rigorós amb les fonts”.

Hi ha novel·les que van un pas més enllà i estan indiscutiblement unides al nostre imaginari barceloní. ‘La ciudad de los prodigios’ d’Eduardo Mendoza és un títol indiscutible.  “Perquè al marge de ser una novel·la històrica és una novel·la de qualitat –diu De Miquel–, per a molts barcelonins la història d’Onofre Bouvila,  l’oportunista en els anys de puixança, va ser una revelació del que havia passat a la seva ciutat”. Aquest honor de novel·la històrica de qualitat també li correspondria a ‘Senyoria’ de Jaume Cabré, un intent de retratar els canvis ideològics de la ciutat a finals del XVIII, o a ‘La felicitat’ de Lluís-Anton Baulenas, novel·la tantes vegades comparada amb ‘La ciutat dels prodigis’, que amb el rerefons de la Setmana tràgica, explica l’obertura de la Via Laietana.

Carències 

No tota la línia del temps històrica de Barcelona està coberta.  Encara falten històries buscant les seves èpoques. Calpena constata que els visigots no tenen novel·la, que el segle XVI –els anys de decadència de la ciutat en què la cort de Carles I abandona definitivament la ciutat– tampoc va sobrat- i posant-nos estupendos proposa una curiosa novel·la sobre la Barcelona neolítica “perquè a la plaça de la Gardunya se n’hi han trobat restes”, una espècie d’‘En busca del fuego’ a la catalana. ¿Algú s’hi atreveix?

També d’aquestes llacunes es queixa Xavier Theros que amb la seva novel·la ‘La fada negra’, va intentar pal·liar el menysteniment dels novel·listes sobre la primera meitat del segle XIX, més enllà de les meravelloses ‘Històries naturals’ de Joan Perucho, en les quals la història i la fantasia es donen la mà. Adverteix el cronista barceloní que només semblen interessar en les ficcions l’auge burgès de finals del XIX i en canvi s’oblida el formiguer humà de la Barcelona que no ha fet caure encara les seves muralles, caldo de cultiu de revoltes populars. “És allà on es produeixen els grans canvis”, diu mentre fa un alto en l’escriptura de la seva pròxima novel·la sobre la segona guerra carlina.  Una més d’un gènere que no s’atura.