Anar al contingut

PRIMERA NOVEL·LA

De l'abús, l'anorèxia i el sexe

El debut de la periodista Anna Punsoda, 'Els llits dels altres', guanya el premi Roc Boronat

Anna Abella

De l'abús, l'anorèxia i el sexe

ASLI YARIMOGLU

Tot i que la periodista Anna Punsoda (Barcelona, 1985) assegura que el seu debut en novel·la, ‘Els llits dels altres’ (Amsterdam) –premi Roc Boronat 2018– no és una obra autobiogràfica, sí que és un exercici d’intimitat que transmet a través de la seva narradora, la Claustre, una noia amb qui té en comú l’edat i els orígens rurals lleidatans (Concabella). El personatge va patir abusos sexuals de nena per un tiet, la va marcar l’alcoholisme del pare i va caure en l’anorèxia. Segons l’autora, és una “novel·la sobre l’espai íntim de les persones, que hauria de ser sagrat”. 

“Per mi, el llibre és un exercici de memòria de la protagonista des que en un marc casual troba una antiga companya d’escola. La conversa desencadena una espècie de confessió íntima perquè totes dues comparteixen la vivència d’un drama. L’amiga és la porta que li permet parlar als seus records –explica Punsoda–. Però també va ser una exploració del personatge. Un desmuntar-lo per tornar-lo a muntar. Volia que fos orgànic per explorar les relacions del cos i l’esperit. L’anorèxia  permetia lligar les dues coses” . 

Sarcasme i humor negre

Sobre la malaltia, recorda el seu editor, Miquel Adam, “no poques nenes i dones l’afronten en la vida real”. La narradora, afegeix, “la mira cara a cara sense parpellejar, amb una cruesa potser escandalosa. Perquè no és una novel·la autocomplaent ni complaent amb ningú. És una mostra de duresa i alhora de tendresa amb la Claustre, que aconsegueix redimir-se sense renegar del que li ha passat en l’univers cruel i al temps innocent de la infància, amb cert sarcasme. Intenta recuperar l’instint de viure després de deixar-se portar per la mala vida”. 

Destaca Punsoda la “complicada relació entre la protagonista i la seva mare, la més complicada de les relacions familiars, que explica tot el que ve després. La seva culpa és per omissió. Aquests vincles es tradueixen en relacions posteriors. Ella intenta explicar la dificultat d’estimar, com estimem, si estimem bé o no, perquè no tothom estima de forma positiva”. A la novel·la, assenyala, “el sexe no és eroticofestiu sinó la manifestació dels seus problemes. El fa servir per expressar la seva dificultat per estimar”.  

El silenci de l’abús

Perquè l’abús sofert en la infància, “del qual es parla al principi, cau després en un silenci que pesa sobre tota la novel·la”, afegeix l’autora, que ha optat per un llenguatge escarit, de capítols breus, “reduït a la mínima expressió, però amb un estil molt treballat i depurat, concís” i amb cert humor negre, “que és una manera de sublimar el dolor”. 

Punsona, que cita entre les seves influències obres d’escriptores com Vivian Gornick, Agotha Christof i Elisabeth Strout, es refereix també al nom de la protagonista, Claustre, com una metàfora. “Als monestirs és la part més interior i protegida però també és per on entra la llum. I al·ludeix, a més, a la sensació claustrofòbica en si mateixa”.