'La noche de Halloween', 40 anys després

'La noche de Halloween' no va sorgir del no-res. Per exemple, el clàssic del 1978 seguia les regles del suspens hitchcockià; i no va ser casualitat que el director John Carpenter triés com a protagonista Jamie Lee Curtis, una de les filles de Janet Leigh, víctima de Norman Bates a 'Psicosi', probablement el primer 'slasher' (o pel·lícula 'de ganivetades’) de la història.

El seu famós pla seqüència d’obertura, en el qual Carpenter ens feia posar a la pell d’un jove Michael Myers decidit a castigar el sexe de la seva germana, devia molt als jocs amb el punt de vista de 'Navidades negras', obra pionera del gènere 'slasher' firmada pel massa oblidat Bob Clark.

Però va ser Carpenter qui, quatre anys després, va escriure el llibre d’estil definitiu del subgènere amb 'La noche de Halloween', magistral exercici de suspens que va arrasar a la taquilla i va rebre el recolzament de crítics importants, tot i que no de tots: Pauline Kael la va deixar com un drap brut amb acarnissament a 'The New Yorker', qualificant-la de "por beneita". Fins i tot els millors s’equivoquen.

Va continuar una tirallonga de seqüeles estranya i inconnexa, amb tan poc respecte per la continuïtat com en la saga 'X-Men'. En la tercera no hi apareixien Michael Myers ni Laurie Strode, la mainadera perseguida per aquest assassí que és gairebé una entitat sobrenatural. En la quarta, cinquena i la sisena, la perseguida és la filla de Laurie, perquè Curtis es va deslligar de la saga i va voler que la matessin en un accident de cotxe. Però la filla de Janet Leigh i Tony Curtis va voler tornar (no, Laurie no havia mort) per a la setena i vuitena. Després, Rob Zombie va establir en el seu parell d’entregues una inesperada relació consanguínia del llunàtic de la màscara amb el seu objectiu principal. Caos.

Creu i ratlla

“Però, ¿quantes pel·lícules s’han de veure per entendre ‘La noche de Halloween’, la que surt aquesta setmana?”, es preguntaran alguns neòfits. En realitat només una: l’original del 1978. Estem davant d’una continuació directa que ignora les aportacions de les anteriors seqüeles per connectar no només amb la trama, sinó també amb l’estil i l’esperit de la primera pel·lícula, en una mena d’alegre remescla retroactual.

L’omnipresent Jason Blum, la companyia del qual, Blumhouse, coprodueix el film amb Miramax, va convèncer John Carpenter per tornar a la saga. A més de produir, Carpenter compon l’‘score’ (el primer que crea per a un projecte dirigit per un altre director) juntamebt amb el seu fill Cody i el seu fillol Daniel Davies. I també torna Jamie Lee Curtis com a Laurie Strode, que, quatre dècades després, quan Myers fuig durant un trasllat a un altre de psiquiàtric, comença a veure l’oportunitat de cobrar-se la revenja.

Per a la direcció es va estudiar el nom d’Adam Wingard, que va dir que ja havia fet el seu 'Halloween' amb 'El convidat', i se li va dir a Mike Flanagan, que també va dir que ja havia fet el seu 'Halloween' amb 'Hush (silencio)'. Al final l’elecció va ser un director no especialitzat en terror, David Gordon Green, al qual es deuen des de drames eteris com 'George Washington' i 'Undertow' (produït per Terrence Malick) fins a comèdies cafres com 'Superfumats'; entre aquests pols oposats es mou, sempre amb grans composicions visuals.

Això és seriós.

¿Era bona idea fitxar el director/productor d’una cosa com 'De culo y cuesta abajo’ per dirigir la nova 'La noche de Halloween'? No subestimin els autors de comèdia: Blum no es va equivocar quan va voler produir 'Déjame salir' a Jordan Peele, fins llavors conegut més que res pels esquetxos de 'Key & Peele', i ara amo d’un Oscar al millor director. L’important no és el gènere particular del qual procedeixis, sinó la intel·ligència, el talent i les idees fresques.

D’aquestes últimes, en realitat, a 'La noche de Halloween' del 2018 no n’hi ha gaires. Però Green i els seus coguionistes Danny McBride i Jeff Fradley reediten els encerts de l’original amb veritable inspiració, enfrontant el monstre amb personatges a qui un vol veure sobreviure en lloc de morir en les pitjors condicions, o tornant a Myers tota la seva primordial capacitat per terroritzar. Algun pla seqüencia haurà fet bavejar al mateix Carpenter, i hi ha seqüències de terror meravellosament construïdes, com la del lavabo de la gasolinera. Reforça l’aroma 'old-school' aquesta preciosa fotografia de Michael Simmonds en colors ocre i to mat.

"Time’s up"

Notícies relacionades

'Halloween': totes les pel·lícules de la saga

'La noche de Halloween': l''slasher' es fa adult

Resulta curiós veure el logo de Miramax, marca caiguda en descrèdit després de les revelacions sobre Harvey Weinstein, en una pel·lícula en la qual es pronuncien les paraules "time’s up" i tant Laurie com la seva neta Allyson (Andi Matichak) i, sobretot, la seva filla Karen (Judy Greer) acaben convertides en la viva imatge de l’apoderament femení. ¿Comença aquí el rentat d’imatge de la companyia?

Jamie Lee Curtis remarcava fa uns dies el component feminista de 'La noche de Halloween' en un tuit "d’ostentació": "La millor estrena de terror amb una protagonista femenina. La millor estrena d’una pel·lícula amb protagonista femenina per sobre dels 55. La segona millor estrena a l’octubre de la història. La millor obertura de la saga #mujereshaciendolascosas".

OK. I’m going for one BOAST post. Biggest horror movie opening with a female lead.
Biggest movie opening with a female lead over 55.
Second biggest October movie opening ever.
Biggest Halloween opening ever #womengetthingsdone @halloweenmovie pic.twitter.com/DhUBy82z3U

— Jamie Lee Curtis (@jamieleecurtis) 21 de octubre de 2018