Manolo García atura el temps al Palau Sant Jordi

En tots aquests anysManolo Garcíahavia evitat el , ja sigui perquè prefereix les distàncies (una mica) més curtes o perquè un dia va dictar sentència i ja no sabia com desdir-se, però, sigui com sigui, els banys de multituds casen amb el seutarannà apassionat i aquestes cançons embolcalladores i monumentals. Poeta de vocació popular, creador d’un imaginari somniador i peó suós de l’escenari, va resumiraquest dissabtetots els seus perfils amb empenta i tacte, amb la generositat per bandera, fins a cremar les naus enfilant la matinada.

Concert en tres seccions, la primera oberta, després d’una sèrie deprojeccions molt animalistes(gossets jugant com si es tractés d’uns assistents més), amb l’eteri traç del violí d’Olvido Lanzacom a introducció de ‘Malva’. Cançó amb nom de planta aromàtica i de dona, amb versos d’enyorança d’allò més ‘manolescos’: els dies sense ella “son cerezas de un cesto tejido de helechos”. Abans que res, un aclariment escarmentat: “Vaig dir una vegada que no tocaria mai al Palau Sant Jordi, ¡mai diguis mai de la vida!”. I una dedicatòria del concert “a Adrià Puntí i Ivette Nadal, ¡poetes!”.

Piruetes al veïnat

Escenari sense extravagàncies, punts i tires de llum creant ambients i uns esglaons disposats perquè, després de ‘Nunca el tiempo es perdido’, Manolo García s’acostés al públic en aquest elogi de la vida aventurera anomenat‘Prefiero el trapecio’. Ja el teníem en la seva posició definitiva: somriure complagut, descamisat, mocador al vent i conscient del seu poder, tot i que el maquillés amb el seu llenguatge de proximitat: “Actuar aquí és com ser al carreró del meu barri, entre veïns”. I una salutació “als visitants d’altres llocs de l’Estat, ¡Barcelona hospitalària!”.

Lascançons se succeïen amb la seva amalgama de teixits preciosistesi una mica exòtics, migs temps en què les melodies podien mirar a l’impressionisme (veu doblada sovint per la lluminosa Mone Teruel) i es movien entre la sensualitat i l’aquarel·la onírica. Planeta García, compaginant el pols rocker de ‘Pan de oro’ i la mirada al sud invocantTrianaa ‘Recuerdos de una noche’ i ‘Todo es de color’, camí d’un passatge de guitarra clàssica deVíctor Iniestaque va conduir als arabescos de ‘Con los hombres azules’.

El guitarrista de Bowie

A ‘Lo quiero todo’, canvi de terç: la banda es va esfumar i va agafar el relleu el quartet nord-americà encapçalat pel docteGerry Leonard(excapatàs de grups de David Bowie i Rufus Wainwright), introduint la seva ciència guitarrística a un llarg tram de cançons de l’últim disc, ‘Geometría del rayo’. Puntes d’intensitat a ‘Ardieron los fuegos’, ‘Ruedo, rodaré’ (ambCarmen García, “la meva germaneta”) i ‘Nunca es tarde’. Manolo, dedicant unes paraules“a les dones ramaderes”, bufant l’harmònica a ‘La llamada interior’ i buscant la comprensió del públic sobre les “banyes” infligides al seu grup de sempre. “¿És pecat? ¿Aniré a l’infern?”.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Però després d’una última entrega de peces noves, amb relleus en el groove una mica oriental de ‘Humo de abrojos’ i el lirisme de ‘El frío de la noche’, els vells col·legues van tornar a les seves posicions i Manolo García es va disposar, ja en la tanda de bisos, a consumar lapresa del Sant Jordi. “Sóc feliç!”, va exclamar a l’obrir les propines. “A això se li diu aturar el temps”, va reflexionar abans d’acudir a un últim tram de concert esquitxat per èxits com ‘Pájaros de barro’, ‘A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando’ i la fita d’El Último de la Fila ‘Como un burro amarrado a la puerta del baile’, amb sanefes de violí mirant a orient.

I, tancant, un altre record al grup que un dia va muntar amb Quimi Portet, el clàssic de clàssics ‘Insurrección’, oportú, va assenyalar García, “atès el desajust social que tenim”, i conduït fins al paroxisme a peu de pista. “Això no ho oblidaré mai, ho juro”. Manolo García, aturant el temps durant tres hores i 15 minuts en un Palau Sant Jordi que va resultar, al cap i a la fi, més amorós del que potser mai va sospitar.