Anar al contingut

LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC DE CATALUNYA

'70 binladens', l'atracament d'«estar per casa» de Koldo Serra

El director basc presenta a Sitges un 'thriller' d'acció i humor negre amb Emma Suárez, Nathalie Poza i Hugo Silva, a mig camí entre 'Tarda negra' i 'La estanquera de Vallecas'

Julián García

'70 binladens', l'atracament d'«estar per casa» de Koldo Serra

Els bitllets de 500 euros reben el sobrenom de ‘binladens’ perquè tothom sap que existeixen, però gairebé ningú els ha vist. Així que els ‘70 binladens’ que donen títol a la nova pel·lícula del director basc Koldo Serra equivaldrien a 35.000 euros, que és la quantitat de diners que una dona desesperada (Emma Suárez) necessita aconseguir en 24 hores per fer front al pagament d’un xantatge, o una cosa semblant. El seu problema és que, just quan és a punt d’aconseguir un préstec in extremis, un parell d’atracadors de pa sucat amb oli, ella bòrnia (Nathalie Poza) i ell jonqui (Hugo Silva), irrompen a l’oficina bancària. El resultat d’aquesta mala casualitat vindria a ser una combinació a la bilbaïna de ‘Tarda negra’, de Sidney Lumet (1976), i ‘La estanquera de Vallecas’, d’Eloy de la Iglesia (1987), “una pel·li d’atracaments i ostatges, però d’atracaments d’estar per casa, amb cert aire costumista proper, com de barri”, segons relata el mateix Serra en animosa conversa amb aquest diari. '70 binladens’ s’ha projectat aquest divendres a Sitges dins de la secció Òrbita, dedicada al ‘thriller’.

“El to costumista és la clau de la pel·lícula”, reitera el director de ‘Bosque de sombras’ (2006), obsessionat en eludir els clixés del cine d’atracaments recent. “Res d’hipertecnologia, de cops perfectes, d’informàtics entrant a ‘hackejar’ el sistema, d’individus penjant-se de cordes”, afirma Serra, vestit per a l’ocasió amb americana fosca i, a sota, una samarreta de The Misfits. “L’atracament és en una oficina bancària de barri, reconeixible, propera. La meva idea era que tot fos creïble i realista tipus ‘La estanquera...’ amb humor negre per a relaxar, amb un cap de policia que semblés de veritat i no el punyeter amo. I amb aquests dos atracadors, dues bales perdudes que no tenen previst cap imprevist”.

Dues guanyadores del Goya

Més enllà de l’empenta narrativa i els entremaliats girs de guió, la gran carta de ‘70 binladens’ són els seus personatges alts en voltatge i carisma, tant la dona que necessita la pasta com sigui, de recargolades intencions, com els dos assaltants, desmanyotats, volubles mig tontos. “Ha sigut increïble treballar amb aquests actors”, reconeix Serra. “A l’Hugo el conec des de fa anys, d’haver treballat junts en sèries. I l’Emma i la Nathalie són tan bones... El millor quasi era deixar-los fer. Quan la penya és tan bona, millor que el director no s’hi posi i els distregui, no fos que la cagués”, riu el director, conscient que ha tingut entre mans les dues últimes guanyadores del Goya a la millor actriu. “Poca broma”.

Fa set anys, uns amics li van passar el primer guió de ‘70 binladens’. “Tres tios de Bilbao, col·legues meus. No sabia de què anava, però ja els vaig dir que amb aquest títol jo volia rodar-ho”. Estava tot escrit i desenvolupat, a punt de caramel, però el projecte va quedar paralitzat quan a Serra li van oferir rodar ‘Gernika’ (2016). “És curiós. Vaig tardar deu anys a poder fer la meva segona pel·lícula i ara he pogut fer la tercera en menys de dos. A veure si agafo embranzida, perquè no estic per esperar deu anys més. Tinc una edat”, fa broma el director, l’òpera prima del qual va ser la sorprenent ‘Bosque de sombras’, amb la qual va semblar que anava a menjar-se el món. I no. “Debutes amb una pel·li amb Gary Oldman, Virginie Ledoyen i Aitana Sánchez-Gijón, i penses que la segona et vindrà de seguida. Deu anys de la teva punyetera vida esperant... No he parat de pencar fent televisió i videoclips, però res de cine fins a ‘Gernika’. Fer pel·lícules en aquest país és un miracle”, sentencia el director, content, això sí, de l’eclosió de cine basc en els últims temps. “Hi ha diverses generacions treballant allà, veus molt eclèctiques: fixa’t en Aitor Arregi i Jon Garaño, en Paul Urkijo, en Calparsoso, en Alex de la Iglesia...”.