'El año de la plaga': els ultracossos envaeixen Sitges

Fa vuit anys justos, Marc Pastor, novel·lista i agent de la policia científica dels Mossos, va publicar una de les fites de la literatura fantàstica catalana, ‘L’any de la plaga’ (La Magrana / RBA), relat apocalíptic ambientat a Barcelona sobre una epidèmia transmesa per uns misteriosos eucaliptus. Per les seves pàgines passejaven amb autoconscient impunitat referents històrics del gènere com ‘La invasió dels ultracossos’ o ‘Soy leyenda’,així com electritzants cites a fites de la cultura popular dels 80 i 90 com ‘Jungla de cristal’, ‘Reservoir dogs’ o ‘Sensació de viure’.

Un dia, el director de Huelva Carlos Martín Ferrera va entrar en una llibreria i va descobrir entre les piles de novetats ‘L’any de la plaga’. Va fer un cop d’ull a la solapa, va llegir la trama i va pensar que allà hi havia un material de primera per fer una pel·lícula. El destí va voler que, cinc anys després, el productor David Matamoros li proposés dirigir la versió cinematogràfica de la novel·la de Pastor. “¿Com podia dir que no?”, afirma Martín en conversa amb aquest diari, en la vigília de l’estrena del seu film, dijous, alFestival de Sitges, fora de concurs.

“Hem intentat fer una cosa fresca i original, assumint que serà difícil satisfer al cent per cent els fans de la novel·la. És una cosa que sol passar sempre en les adaptacions d’obres literàries. ¿Com podem estar a l’altura de les expectatives? Si molts grans directors han punxat adaptant novel·les, imagina’t un tipus com jo”, es pregunta Martín mentre somriu i encongeix les espatlles. “Més enllà d’haver d’eliminar trames per força, la meva màxima preocupació ha sigut trobar el to. La història bascula entre el ‘thriller’, el terror, la comèdia i el gènere romàntic, i pel que fa a efectes narratius és un popurri una mica confús. Així que vaig intentar inspirar-me una mica en pel·lícules de gènere tipus Sundance, com ‘Buscando un amigo para el fin del mundo’ (Lorene Scafari, 2012) o ‘Seguridad no garantizada’ (Colin Trevorrow, 2012), amb aquesta cura per la frescor, l’humor subtil i la riquesa dels personatges. I per descomptat en ‘El incidente’ (M. Night Shyamalan, 2008), amb aquesta fi del món que mai es veu però que es percep a través de Mark Wahlberg i Zooey Deschanel i de quatre pinzellades”.

Relat de personatges

Notícies relacionades

Alejandro Fadel: «El cine llatí es va ofegar en les petites històries"

Sitges 2018: la jornada de dimecres, en píndoles

L’adaptació de Martín de ‘L’any de plaga’és, en efecte, un relat essencialment de personatges, en què l’apocalipsi –aquests eucaliptus d’un altre món que dupliquen la gent a l’estil de les atroces beines de ‘La invasió dels ultracossos’– exerceix de context extrem per parlar de relacions sentimentals fallides, d’immaduresa o de desubicació generacional. Martín relata la història del Víctor (Iván Messegué), un ultraista de la cultura pop que acaba de trencar amb la seva nòvia i que en plena angoixa de desamor es veu abocat a intentar posar remei a la fi del món. “Els meus personatges serien una mica com si els nens de ‘Stranger things’ tinguessin ja 40 anys. Paios com jo, que han crescut als 80, amb aquests referents, aquestes pel·lícules, aquesta música. I que avui som uns frikis o uns dispersos culturals. I més encara els que ens dediquem a coses artístiques o al cine”, explica Martín.

El director andalús, resident a Mollet, torna a Sitges dotze anys després de l’estrena del seu primer llargmetratge, el claustrofòbic ‘Zulo’ (2006), amb què va guanyar una menció del jurat. “Ha sigut difícil fer carrera, tot el meu cine ha sigut molt independent, molt autoproduït, i aquestes coses costen”, admet Martín, que té un altre projecte “molt petit” en marxa. “Però avui només penso en ‘L’any de la plaga’”, diu rient el director, necessàriament nerviós davant de la posada de llarg de la pel·lícula a Sitges. “S’ha intentat fer el millor possible”, admet amb una senzillesa desarmant.