Pascal Laugier: «Vivim temps catastròfics a nivell d'ideologia»

Pascal Laugier va ser part, juntament amb gent com Aja, Gens o el duo Bustillo & Maury, d’aquesta generació de directors que en la dècada passada va voler energitzar el cine de terror francès. La indústria del seu país no els va ajudar, però ells han continuat lluitant. Laugier concursa a Sitges amb ‘Ghostland’, en sales comercials des del 30 de novembre.

‘Ghostland’ sembla, de vegades, una pel·lícula perduda de Tobe Hooper [el director de ‘La matança de Texas’]

. ¡Quin elogi! Hooper és un dels meus herois. No vaig pensar en ell mentre escrivia i preparava la pel·lícula, però durant el rodatge, quan em sentia desanimat o sense confiança, pensava en aquest director. Era com si el seu fantasma em donés forces per deixar-me anar. Quan rodes un film tan violent, sense gairebé dormir, intentant que les joves actrius plorin una vegada i una altra, pots perdre l’energia i dir “aquí ho deixo”. Però Hooper sempre era allà per recordar-me la pel·lícula de terror ‘hardcore’ que volia fer.

Potser l’única de terror pur que competeix a Sitges aquest any. Potser perquè ja no se’n roden tantes com abans.

Estem vivint temps catastròfics quant a ideologia. Soc un fill dels 70; vaig néixer el 1971. Viure en aquesta època està sent difícil. El retorn del puritanisme, d’ideologies estúpides... Tot això ha aconseguit que les pel·lícules de terror pur tornin a ser subversives: la gent no vol veure-les o les jutja de la pitjor manera.

A vostè l’han acusat de misogínia i transfòbia per ‘Ghostland’.

Es absolutament ridícul. Això va ser a Los Angeles, mentre que a la Costa Est algú va escriure que la meva pel·lícula era pur ‘girl power’. Les dues idees són estúpides. Aquells crítics no parlaven de la meva pel·lícula sinó sobre si mateixos. Però Dario Argento va haver de suportar els mateixos comentaris durant dècades. També va ser acusat d’odiar les dones. Una vegada em va dir: “Ja ningú recorda aquests crítics, però les meves pel·lícules continuen allà”.

¿Quan renaixerà la contracultura?

Sé que tornarà amb força, n’estic segur. Tot funciona per cicles i sé que d’aquí un temps hi haurà, de nou, cine de terror perillós. Especialment des d’Europa, hauríem de crear una reacció en contra del mainstream hollywoodià. ‘La monja’ és un gran exemple de pel·lícula de terror que, en realitat, no té res de terror. Intentar netejar aquest gènere és com caçar un lleó o un tigre i llimar-li les dents i les ungles perquè no facin mal.

Ara s’utilitza molt l’etiqueta ‘terror elevat’, com si el terror fora una mica baix per definició.

El terror és tantes coses. És només una etiqueta. Es pot barrejar potencialment amb qualsevol gènere. Pots fer un ‘western’ de terror, un drama de terror... Jo només he fet dues veritables pel·lícules de terror, és a dir, ‘Martyrs’ i aquesta. I totes dues les he filmat com a melodrames. 

Durant la dècada passada, vostè i els seus col·legues de generació van fer molt soroll en la premsa estrangera. Però la indústria francesa no va semblar llegir aquestes lloances.

Res ha canviat a França: sobretot es produeixen comèdies dolentes i drames suposadament artístics. És molt difícil fer una altra cosa. Hi va haver un temps en què la premsa estrangera ens va fer cas, la qual cosa ens va ajudar bastant. Però al nostre país, ni els productors, ni el públic, ni la premsa ens han recolzat mai. Tot i que he de dir que amb ‘Ghostland’ he tingut les meves millors ressenyes a França. ¡Potser s’estan acostumant a nosaltres!

¿Com creu que li anirà a nous valors com Julia Ducournau (‘Crudo’) o Julia DucournauCoralie Fargeat

Sempre serà difícil aconseguir diners per a aquesta classe de pel·lícules a França. Però sempre hi haurà també gent com Coralie, com Alexandre [Bustillo], com jo, que lluitaran més fort que d’altres i aconseguirem que siguin possibles.

Notícies relacionades

'The invocation of Enver Simaku': un expedient X a Albània

Sitges 2018: la jornada de diumenge, en píndoles

Fins ara només ha filmat guions propis. ¿No accepta els d’altres?

M’encantaria dirigir un guió aliè, però mai m’ha arribat res de bo. Tot el que m’ha arribat de Hollywood eren escombraries: mals ‘slashers’, males franquícies, males seqüeles... I no em veia invertint dos anys de la meva vida en una cosa en què no crec. El meu banquer té un altre punt de vista sobre això.