INTERFERÈNCIES

Sitges 2018: la jornada de diumenge, en píndoles

De l'última autoexploració de Von Trier al malenconiós tedi d''¿Estamos solos?'

Sitges 2018: la jornada de diumenge, en píndoles
1
Es llegeix en minuts
Julián García y Juan Manuel Freire
Julián García y Juan Manuel Freire

Periodistes

ver +

L’atroç autoretrat de Von Trier

A l’últim Cannes hi va haver estampides de gent que fugia espantada de la projecció de l’última pel·lícula deLars von Trier, ‘La casa de Jack’. És comprensible, tot i que tampoc s’entén què esperaven d’una pel·lícula sobre un assassí en sèrie dirigida per un dels directors més extrems de la història. Violenta i cabestra fins a l’extenuació, atapeïda d’un humor negríssim i de digressions sobre l’art, l’enginyeria, el raïm que s’utilitza per als vins de postres o el pianistaGlenn Gould, amaga sota la seva premeditada demència un autoretrat atroç del mateixVon Trier, qui explora la seva psique trencada, arran de l’abisme, i justifica el perquè del seu cine i de si mateix. (Només a Sitges pot passar que el públic aclamiMatt Dillonmentre rebenta la cara aUma Thurmanamb el gat d’un cotxe i, una estona després, llanci un crit d’esgarrifança perquè el Jack del títol, de nen, li talla la poteta a un pollet d’ànec).


Celebrant la mort

Notícies relacionades

Un any més, gairebé cada mort que passa en una pantalla de Sitges rep aplaudiments de part de la platea. S’entén a les pel·lícules amb un tractament lúdic de la violència, com ‘The night comes for us’, o en aquells casos en què la mort d’un brivall presenta caires clarament catàrtics. Es fa més estrany quan passa en pel·lícules de to i ideologia que no conviden a aquesta reacció victoriosa. És com si en una projecció d’‘A l’habitació’ aplaudíssim quanTom Wilkinsonprem el gallet. Potser no toca.


Una altra postapocalipsi íntima

Tots els projectes dirigits perReed Moranosemblen partir de la mateixa pregunta: quan passar el pitjor, ¿com i per què seguim endavant? Aquell moment anihilador pot arribar en la forma d’una caiguda de fertilitat i la consegüent distopia (‘El conte de la serventa’, els patrons visuals de la qual va definir en els tres episodis inicials); la mort d’un fill (‘Dentro del dolor’), o, ara, una apocalipsi indeterminada. En el paisatge que queda després de la catàstrofe es desenvolupa ‘¿Estamos solos?’, presentada ahir a concurs, espècie de versió dramàtica d’‘El último home en la Tierra’ que se suporta pel carisma de Peter Dinklage i Elle Fanning.Com a ‘Dentro del dolor’, Morano es delecta en excés en una afectació malenconiosa.