Anar al contingut

Reconeixement

Premio Nacional per a Leopoldo Pomés, el fotògraf que va erotitzar Espanya

El jurat destaca la seva participació en la configuració de l'"imaginari col·lectiu" del país i la seva "mirada renovada" de la "societat de la seva època"

Natàlia Farré

Premio Nacional per a Leopoldo Pomés, el fotògraf que va erotitzar Espanya

Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) és el Premio Nacional de Fotografía 2018. I ho és, segons diu l’acta del jurat, per “haver participat en la configuració del nostre imaginari col·lectiu, introduint un nou llenguatge fotogràfic dins de la publicitat,  amb una mirada renovada a la societat de la seva època”. Una mirada renovada que, així, d’entrada, inclou diverses icones visuals que són subjacents en la memòria de tots aquells que ja tenen una certa edat. Com per exemple, la noia rossa del conyac Terry muntant a cavall amb només una camisa (tot i que molts creuen, falsament, que no portava ni camisa). I també hi ha les nadalenques, omnipresents i sexis bombolles Freixenet. Per tot això, i més, Manuel Vázquez Montalbán va afirmar en el seu moment que el publicista havia erotitzat Espanya, un país que per llavors, les dècades dels 60 i 70, s’esforçava per sortir, o sortia, de la dictadura. 

La model Nico, el 1969. FOTO: LEOPOLDO POMÉS

Perquè Pomés és publicista, sí. Però també és fotògraf. De fet, va ser fotògraf abans que publicista. Ser fotògraf li donava "molt èxit intel·lectual, però res més", va recordar el març del 2015, quan la Pedrera li va dedicar una retrospectiva. Així que va passar de la càmera fixa a la d’anuncis. I els anuncis li van donar per viure. Però mai ha deixat de disparar la càmera de fotos, tot i que últimament està més abocat a escriure les seves memòries, ni ha abandonat les seves principals eines de treball: la dona i el retrat. Per a Pomés fer un retrat és una cosa que requereix temps i certa complicitat amb el retratat. De manera que els protagonistes de les seves instantànies, d’Eduardo Mendoza a Jorge Herralde, de Marta Pessarrodona a Teresa Gimpera són tots amics o coneguts, com ho eren els membres de Dau al set, uns altres que va immortalitzar en nombrosos retrats. Amb els artistes va compartir tardes i aventures. Al ‘Living de Balmes’. Que no és ni era un local de moda, si no com anomena Pomés la que llavors era casa seva. Tot i que el nom pot portar a la confusió, no en va el fotògraf és autor també del restaurant Flaix Flaix, un clàssic de la restauració barcelonina que Pomés va impulsar al costat de l’arquitecte Alfons Milà i les seves respectives parelles: Cecilia Santo Domingo i Karin Leiz.

Avantguarda artística

El guardó d’aquest dimarts li arriba amb la unanimitat del jurat i amb un import de 30.000 euros que concedeix el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. L’acta de la decisió final reconeix, a més, la seva "contribució a la història de la imatge a Espanya", i la seva "trajectòria, vinculada en els seus inicis a l’avantguarda artística del grup Dau al Set i AFAL, i sempre compromesa amb la modernitat. Una història que va començar als 15 anys, quan va tenir la seva primera càmera de fotos. Nou anys més tard va celebrar la seva primera exposició, a les desaparegudes Galeries Laietanes de Barcelona. El 1961 va crear, al costat de Karin Leiz els Estudios Pomés i va començar a dedicar-se al cine i a la publicitat.

El 1965 va ser premiat al Festival de Cine Publicitari de Cannes i sis anys després va obtenir el Lleó d’Or de cine publicitari a Venècia. El 1982 va participar en una celebrada exposició, al costat de Catalá-Roca, Xavier Miserachs i Oriol Maspons. El 1995 va exposar la seva sèrie Toros, a l’ARCO i al Centre Andalús de la Fotografia. El 1997 es va realitzar una gran retrospectiva de la seva obra, al Palau de la Virreina de Barcelona.

Ha sigut guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, amb el Premi d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya el 1998 i amb la Creu de Sant Jordi el 1999.