Anar al contingut

CRÍTICA

'Traición' de Walter Mosley: 'Simfonia en negre'

A la seva última novel·la, 'Traición', el guanyador del premi RBA s'adapta als temps de l'era Trump

Marta Marne

'Traición' de Walter Mosley: 'Simfonia en negre'

Robert Ramos

Joe King Oliver prova de suportar el dia a dia amb els seus dimonis a sobre. Anys enrere treballava com a policia, però la seva carrera es va veure frustrada per una trampa que va acabar amb els seus ossos a la presó. Els tres mesos a la cel·la d’aïllament que va passar a Rikers Island continuen enfosquint el seu present, i només la presència de la seva filla Aja-Denise sembla proporcionar-li certa felicitat. Després d’11 anys de la seva estada a la presó continua dedicant-se a ajudar els altres. Però ara, fora de la llei: s’ha convertit en investigador privat. Tot canvia quan obté a la fi una pista sobre qui el va trair en el passat. Al seu torn, accepta l’encàrrec de demostrar la innocència d’un activista negre acusat d’assassinar dos policies.

El guanyador del Premi RBA de Novel·la Policíaca 2018 ens regala a un nou protagonista amb qui l’escriptor deixa enrere la costa oest. La influència del gènere negre clàssic i d’autors com Raymond Chandler és més que evident, però l’ambientació en una ciutat com Nova York aporta certs tocs de diferenciació. Els suburbis, el metro, la varietat racial. En una roda de premsa de Mosley a Barcelona aquest mes de setembre, l’escriptor nord-americà remarcava l’artificialitat que suposa l’invent de la raça blanca com una sola ètnia, ja que no existeixen trets culturals que ens uneixin més enllà del color de la pell. Potser per això, 'Traición' està poblada de personatges en qui la diversitat serveix per defensar — en plena era Trump — que el que hi ha darrere del color de la pell són, sense més ni més, éssers humans. Amb aquest argument per bandera, ataca sense mitges tintes la corrupció policial del seu país. Els dos casos que investiga en aquesta novel·la el porten una vegada i una altra a comprendre que no hi ha un sol estament que se salvi de les corrupteles dels qui anhelen el poder. Això ens deixa, simplement i planerament, davant d’un món en què resulta impossible sortir victoriós tot i que tinguis la veritat del teu costat.

Menys és més 

King, en un moment de la novel·la, descriu un dels personatges  — Melquarth Frost — com que “no era dels que t’explicaven res llevat que fos absolutament necessari”, una màxima que resumeix l’estil de Mosley. Breu i concís, treballa amb cura els diàlegs perquè siguin aquestes veus els qui es dibuixin a si mateixes a través de la seva manera de comunicar-se. En els paràgrafs més descriptius fa ostentació d’una estudiada economia de mitjans per transmetre al màxim amb el menor nombre de paraules possible. Així, descriu barris, avingudes, locals i ambients amb gruixudes pinzellades que posicionen el lector sense entorpir el ritme de l’obra.

L’atracció que el lector estableix immediatament per King sorgeix de la imperfecció del personatge, dels seus errors, del dolor amb què ha de conviure cada dia. Resulta pròxim i humà. Un antiheroi que prova de perdonar-se a si mateix. Com a contrapunt, la història s’enriqueix amb l’aparició de multitud de secundaris que aporten riquesa a l’obra. El fermall d’or a aquesta ambientació el posa la música jazz que sona de fons durant tota l’obra. Thelonious Monk, Louis Armstrong, Sidney Bechet, Charlie Parker, Dizzy Gillespie. Fins i tot el nom del protagonista és un homenatge al mentor del mateix Armstrong. Amb tots aquests elements, Walter Mosley construeix una simfonia atapeïda de sons, colors i matisos, i tot això amb l’ànima d’una novel·la negra.

ítem

Traición

Walter Mosley

RBA

Trad: Eduardo Iriarte

320 pàgines 

20 euros.