Javier Andreu (La Frontera): «Quan veia un gos pensava que era un coiot»

La Frontera va ser un grup madrileny de rock’n’roll que va viure la seva fase imperial entre 1985 i 1990, quan sonaven a tota hora –amb preferència per les dels ‘chupitos’– a cada local d’Espanya. Tot i que l’única frontera que coneixien era la del límit urbà de Madrid, la banda es vestia inspirant-se en el salvatge oest (si bé barrejaven algun ornament sinistre-punk). El seu líder obvi era i continua sent Javier Andreu, excel·lent compositor de ‘hits’ de taverna i balades per a bevedors de llàgrima fàcil. Els tres primers àlbums de La Frontera eren inapel·lables: country punk amb lírica ‘spaguetti western’ i vòrtexs Clash, sense res superflu ni parides. Fins i tot els seus vídeos estaven bé (cosa que als 80 no era tan fàcil). En el quart, ‘Rosa de los vientos’ (1989), van flirtejar amb el rock FM i van donar el salt comercial. En l’actualitat La Frontera continuen de gira, amb tenacitat admirable, i Andreu prepara “un disc de 18 cançons que veurà la llum com més aviat millor”, titulat ‘Redempció’.

¿Encara estàs esperant “al límit del bé i del mal”? ¿Ha vingut l’amic a qui esperaves, o va amb retard?

La cançó està dedicada a José Battaglio, que va deixar el grup al tercer disc. Li vaig compondre la cançó com a prova de la nostra amistat. Com que el veig molt sovint, la veritat és que vaig deixar d’esperar fa ja bastants anys. També l’hi vaig compondre al meu millor amic Suso Marchante, que havia mort dos anys enrere. Va ser una gran pèrdua, ell i jo vam començar a tocar la guitarra junts. Potser me’l trobo més endavant. 

El tema recurrent de La Frontera era el salvatge Oest, però tu mateix vas créixer entre Atocha i Delicias, en ple Madrid. ¿Massa ‘westerns’ a Sessión de Tarde?

La inspiració em va venir més d’escoltar Bob Dylan que de veure pel·lícules de l’Oest, tot i que com tota la meva generació les veia, sobretot a la tele i al cine América del passeig de las Delicias. També em ve de llegir Marcial Lafuente Estefanía i el tinent Blueberry. El cert és que quan veia un gos pensava que era un coiot i feia bastant l’indi. 

La Frontera va començar a la Facultat de Ciències de la Informació, un començament poc favorable per a un grup de country rebel. ¿Cowboys publicistes?

No crec que cap del grup tingués veritable vocació de publicista, però alguna cosa calia fer. L’ambient a Ciències de la Informació era propici per conèixer gent, sobretot al bar, que va ser on es va gestar el grup. Un dia que estàvem jugant a cartes els vaig proposar a quatre dels meus amics, que també tenien els seus grups, que vinguessin al meu local d’assaig i allà va començar tot. 

La primera formació de La Frontera es va dividir i de cop existien dues bandes, vosaltres i Desperados, que (a ulls d’un profà) semblaven exactament iguals.

Rafa Hernández, el nostre guitarrista, es va ajuntar amb el meu amic Fernando Martín i van formar un altre grup. La temàtica era semblant, però érem diferents. En aquella època moltes bandes van prendre influències nostres i del nou rock americà emergent. 

¿Com us portàveu els cinc membres de La Frontera en aquella època? ¿Com us porteu ara?

Va ser una època al·lucinant. Rèiem tota l’estona i jo componia als hotels. Actualment veig molt Battaglio, que té una empresa de ‘jingles’ per a publicitat, i a la resta també els va bé. Menys a Toti Árboles, que per desgràcia ens va deixar. 

Després de tres dècades, la majoria de crims del pop espanyol dels vuitanta han prescrit. Ja pots confessar quins grups et semblaven un nyap.

No m’agradaven gens ni Mecano ni Dinamita Pa’ los Pollos.

Moltes de les vostres cançons semblaven fetes expressament per brindar i corejar en bars: 'Siempre hay algo que celebrar', 'Volverán los buenos tiempos' ...

Sempre m’ha agradat la música des del costat lúdic. Alcohol, noies, diversió, rock and roll... El que passa és que després venen les davallades, però llavors aprofito per fer balades. En fi, només es viu una vegada i cal aprofitar tot el possible.

A part de duels, ‘saloons’ i senyores, també hi ha molts trens en les vostres cançons. ¿A què venia la fília ferroviària?

Jo vaig néixer al carrer Ferrocarril, perpendicular al passeig de las Delicias, a Madrid. En aquella època el passeig central estava obert i passaven trens contínuament, de nit, de dia, tota l’estona. Jo els veia passar i somiava anar-me’n lluny. A l’estiu solíem anar a Cercedilla i jo em passejava per les vies. Em colava en vagons sense saber on es dirigien. 

¿Està ‘Judas el Miserable’ inspirada en un personatge real (com un vell mànager, o un col·lega que et va robar la nòvia)?

Està dedicada a un bon amic de Cercedilla. Una nit bevent junts se’m va ocórrer la cançó, al veure la seva semblança amb Judas Iscariote (perilla de diable, ulls de serp). Vaig escriure la cançó en el seu honor, i es va fer famós al poble. Sempre m’ho agraeix, tot i que segons ell hauria d’haver-la titulat ‘Judas el Formidable’. Quan ve als concerts li canvio la lletra. 

¿Quina cançó pròpia et fa encara grinyolar les dents i tapar-te les orelles?

‘Nacido para volar’. No m’agrada gens. Inicialment era una cançó country. El que va passar és que el nostre productor de llavors, Jesús Gómez, em va dir que confiés en ell i així es va quedar. Número #1. Tenia ull, el tio.

Molts músics dels vuitanta ens han sortit una mica reaccionaris, o directament fatxes, però tu sempre has sigut d’esquerres, i en el seu moment et vas declarar a favor del 15-M.

La veritat és que la política me la sua. Dec ser un anarquista amb calor.

¿Quina opinió et van merèixer els galifardeus de l’indie espanyol quan els vas veure treure el cap a mitjans dels 90?

Tot el que sigui creativitat em sembla fascinant. A més, molts d’ells em recordaven a bandes americanes o angleses que portava escoltant tota la vida. Als 90 van ser una mica d’aire fresc. 

El teu nou disc, ‘Rivas Creek’, s’uneix a la llarga llista de discos de divorci de la història del rock.

La tristesa i la solitud són germanes de la poesia. La inspiració arriba més en moments difícils que en dies de vi i roses. Però tot és circumstancial. Tinc cançons de borratxera molt tristes compostes en dies feliços. I al revés. En això resideix la bogeria de crear, suposo.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

¿Què has fet avui?

Anar al gimnàs, anar a buscar vi i aquesta entrevista.