Altaveu, un captivador triangle pop

La segona jornada del’Altaveu de Sant Boi  va acollir propostes despertes del pop català del moment, encapçalades pel que, segurament, sigui el cartell de l’any: El Petit de Cal Eril i Ferran Palau, dues identitats que comparteixen músics i sensibilitats entorn de cançoners situats amb un peu al buit. Sis mesos després de la seva estrena a Apolo, el tàndem va revifar els seus poders aquest dissabte passat en un context més íntim i serè, el del petit teatre de Cal Ninyo.

Allà vam poder submergir-nos amb delit en les envoltants cançons de ‘Blanc’, l’últim disc de Ferran Palau, amb els seus tempos pausats i les seves dinàmiques harmòniques que es diria que estan en minuciosa fusió amb la mateixa gravitació terrestre. Repertori a què va sumar una troballa aliena, ‘A veces’, de Kinder Malo, un ‘plaer culpable’ que Palau va destapar en el ‘Desconcert’ de iCat i en què el trap original va canviar en una espècie de blues quàntic entorn del sentit de la vida.

Músics en moviment

El bateria de Palau no era cap altre que Joan Pons, que va prendre després el micro transmutat en El Petit de Cal Eril, mentre Jordi Matas canviava la guitarra per la bateria (formant un poderós doblet amb Ildefons Alonso) i Dani Comas es mantenia en el baix, equip al qual es va afegir el teclista Artur Tort. Un quintet sòlid i flexible, que va mimar els matisos i va subministrar una discreta però constant successió de petits moments de clímax a partir del conegut com a ‘disc triangular’.

Notícies relacionades

Natasha Lyonne: Ressorgiment d’una actriu que va tenir un peu a la tomba

L’univers de Grangel Studio brilla a Casa Seat de Barcelona

Vestits de blanc i presidits pel símbol lluminós (posada en escena es diria que inspirada en Jethro Tull i la seva etapa ‘A’, pels volts de 1980), Joan Pons i companyia es van endinsar en aquest repertori que sembla deixar-se portar per energies ocultes. Cançons amb pistes emotives, com ‘Les lletres no fan les paraules’, i nous enfocaments de ‘Partícules de Déu o ‘Amb tot’, elevant el seu autodenominat ‘pop metafísic’.

Pop, també, més de tu a tu va ser el menú de Trau a Can Massallera, preparant el terreny per a una nova exhibició neo-‘mod’ de Brighton 64. Motiu d’orgull de Sant Boi, Trau, un grup que fon la tradició dels 60 amb l’imaginari del ‘modernisme aborigen’, va desplegar el cançoner refinat de ‘Dones i homes del cap dret’, el seu segon disc, entre tornades lluminoses i fins jocs vocals. I un assalt a ‘David Watts’, delsKinks,  posant un accent entusiasta al clímax de l’Altaveu-18.