Zhang Yimou: «Encara em costa creure que he arribat tan lluny»

Ha viatjat fins a la Mostra de Venècia amb dos objectius. El primer és rebre del festival un premi en honor a una carrera que ja suma tres dècades i inclou títols com ara ‘Sorgo rojo’ (1988), ‘Vivir’ (1994) o ‘La casa de les dagues voladores’ (2004). El segon és presentar fora de competició la seva formidable nova pel·lícula, ‘Shadow’, en la qual se situa a la Xina de fa 18 segles per narrar intrigues i traïcions de palau i orquestrar enlluernadores escenes d’acció.

Alguns opinen que rebre un premi honorífic fa sentir vell. ¿Hi està d’acord? 

Jo em continuo sentint com un nen. A la Xina diem que, mentre algú viu, no deixa de ser un estudiant. Sempre intento aprendre i produir coses noves, i això impedeix que em senti més gran. I, en realitat, encara em costa creure que he arribat tan lluny en una carrera com aquesta, que em permet com cap altra estudiar la societat i la cultura a què pertanyo. La meva mare sol dir-me que sempre va pensar que el seu fill seria un fracassat.

A ‘Shadow’, els protagonistes descobreixen que per derrotar l’enemic han de donar a les seves tècniques de combat “un toc femení”. ¿És una altra manera de vincular la pel·lícula al moment actual? 

En realitat, està més aviat relacionat amb la filosofia xinesa. Al meu país solem dir que un poder flexible sempre guanya un poder dur i rígid. I per tant el poder de les dones sempre acaba imposant-se sobre el dels homes. En aquest sentit, és curiós que la història del meu país sigui plena de governants inflexibles i autoritaris, i llastada pel masclisme. Sigui com sigui, sempre m’ha interessat retratar les dones, i deixar clares les pressions a què s’han enfrontat històricament. Suposo que és la meva manera de retre homenatge a la meva mare.

‘Shadow’ està ambientada a la Xina dels Tres Regnes. És a dir, com gairebé totes les seves pel·lícules, és cine d’època. ¿Per què li interessa tant el passat? 

D’entrada m’atrau perquè estimula la meva imaginació visual. Però suposo que hi ha una altra raó més important. Ja que al meu país el cine està sotmès a la censura, des que vaig començar a dirigir vaig haver d’idear formes per parlar del meu temps sense que es notés. ‘Shadow’ és una pel·lícula històrica, sí, però parla d’assumptes com les lluites de poder, ambicions polítiques i mecanismes de supervivència en un món corrupte. ¿No li semblen temes actuals?

Alhora, la pel·lícula inclou fantasioses escenes de lluita en les quals uns paraigües són convertits en armes mortíferes. Està clar que l’exactitud històrica no està entre les seves prioritats.

No ho està. Al cap i a la fi, ¿què sabem realment sobre els modes de vida del passat? Només el que ens expliquen els llibres, que es basen majoritàriament en conjectures i interpretacions. Per descomptat, m’obligo a mantenir certa versemblança històrica, però no deixo que això em paralitzi a nivell creatiu. Respecte als paraigües, el cert és que en el cine xinès d’arts marcials hi ha el costum d’utilitzar objectes quotidians a tall d’armes: vasos d’aigua, raspalls, bolígrafs, llibres... Donen a les escenes d’acció un color molt peculiar. I els paraigües són objectes increïblement bonics, segons el meu parer.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Al llarg de la seva carrera, va passar de dirigir intimistes melodrames rurals a rodar espectaculars i caríssimes epopeies. ¿A què respon aquesta evolució?

No té tant a veure amb un canvi d’actitud personal com amb l’evolució de la indústria cinematogràfica del meu país. La Xina s’ha convertit en el segon mercat del món, i els directors hem hagut d’utilitzar a les nostres pel·lícules els tipus d’ingredients que atrauran més gent al cine. En part és un mecanisme de supervivència, suposo. En tot cas, a mi sempre m’ha agradat l’entreteniment popular, i en especial la ficció sobre arts marcials. Durant la Revolució Cultural llegia novel·les d’aquest gènere a tota hora de forma clandestina, perquè estaven prohibides. Fins i tot vaig arribar a practicar les arts marcials durant un temps. Llàstima que se’m donessin tan malament.