30 març 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Joan Margarit: "Em pregunto, després de tants anys, per què he escrit aquests poemes i no d'altres"

El poeta publica 'Per tenir casa cal guanyar la guerra', les seves memòries d'infància i primera joventut

Elena Hevia

Joan Margarit: "Em pregunto, després de tants anys, per què he escrit aquests poemes i no d'altres"

FERRAN NADEU

El maig passat Joan Margarit, el poeta català més celebrat, va fer 80 anys. Un bon moment per detenir-se i mirar cap enrere, contemplar aquell nen que era ell a qui la feina del pare, arquitecte, i la de la mare, mestra, poques vegades coincidents, van fer travessar l’Espanya subjugada pel franquisme de trasllat en trasllat: Sanaüja, a la Segarra, on va néixer en plena contesa; Girona; el Turó Park barceloní, i Tenerife. Aquest sentiment de solitud que és sempre als seus poemes –"Per què fa tant de fred a la postguerra?”, es preguntava a ‘Càlcul d’estructures’– potser es faci més analític a ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ (Proa), la seva primera incursió narrativa en la qual explora la seva infància, adolescència i primera joventut. Diversos llampecs il·luminen una vida: la del nen assegut al seu orinal descobrint la immensitat del món, la mort de la seva germana en un nit negríssima, la bellesa de la Devesa de Girona, el paisatge canari i els vaixells.

¿Què té de testamentari aquest llibre?
Res. Evidentment l’hi regalaré als meus nets i ells decidiran si el llegeixen o no. Però aquesta no és la meva intenció.

Neix, això sí, d’una consciència d’haver arribat a la senectut, com a vostè li agrada anomenar la vellesa.
Fa com quatre anys que preparava aquest llibre. Vaig començar a pensar que la vida transcorre entre la infància –acabi on acabi– i la senectut –comenci on comenci, als 60, 70 o 80– i al mig hi ha el que jo anomeno embolic, perquè és un embolic monumental, i mai se m’ocorreria escriure sobre això.

Però sí sobre la infància.
És clar, perquè la infància és més nítida, pot ser llunyana i difícil d’aprendre, però no és un embolic, és una cosa pristina. I respecte a la senectut no tinc, ni tindré mai, perspectiva per escriure sobre això. Perquè una etapa s’ha d’interpretar en la següent.

I aquesta serà l’última.
Exactament, no hi ha més.

¿Així que ja no donarà continuïtat a aquestes memòries?  ¿No coneixerem la seva edat adulta?
No, perquè ningú és capaç de fer una cosa veritable en l’etapa de l’embolic monumental. Pots llegir les memòries de Churchill però realment no sabràs res d’ell, només podràs informar-te sobre el desembarcament de Dunquerke o la Cimera de Ialta.

Explica que una manera de desencadenar els records va ser repassar les notes d’una conversa que va tenir amb la seva mare i trobar-ne les memòries de guerra.
Són unes 30 pàgines en una llibreta en la qual ella escrivia pensaments i vivències i el que explica posa de manifest aquella barbaritat, perquè així van ser aquells anys. Però el que ha posat en marxa el llibre és la meva curiositat, que m’impulsava a preguntar-me per què després de tants anys he escrit aquests poemes i no d’altres. Aquesta és una qüestió que només té sentit al llarg d’una vida, en una fulguració final.

¿I quina és la resposta?
Tot ve de la infància. En la maduresa et limites a fer front al que has adquirit amb molta intensitat en els primers anys. Tot remet al principi.

¿Tots els seus poemes busquen entendre’s a si mateix?
Sí, però quan els escrivia jo no ho sabia. [Riu] El llibre m’ha tranquil·litzat perquè el coneixement tranquil·litza.

¿La prosa li ha aportat un coneixement especial?
A mi, sens dubte la poesia m’aclareix més les coses perquè ofereix més profunditat en una sola pàgina. Potser una novel·la pot aportar el mateix però necessita més recorregut. Així l’equivalent del que ofereix un poema d’Elisabeth Bishop o d’Antonio Machado és ‘Guerra i pau’. I les dues coses estan bé. Hi ha un moment en què necessites ‘Guerra i pau’ i un moment en què necessites un poema.

El que es desprèn d’aquestes memòries és que solitari que era el nen Joan Margarit. Amb tant de trasllat els seus pares no l’hi posaven fàcil.
Tampoc va ser fàcil per a ells. Estem parlant d’un moment en què era molt important pertànyer als perdedors o als guanyadors. Entraves al món per dues portes diferents. Per això, si en l’actualitat detectes fets perillosament semblants a les circumstàncies dels teus orígens, et quedes molt afectat. Això és una cosa de la qual els nostres fills i nets no saben el significat que pugui tenir.

¿La solitud va ser producte del seu caràcter o de les circumstàncies?
Bé, jo no vaig ser un noi infeliç. Les circumstàncies eren dures, però ningú em pegava i em donaven menjar. Però sí, al llibre no apareix una pertinença a un grup de companys fins als 8 o 9 anys. Jo llavors no sabia que calia tenir amics.

Al llibre també intenta comprendre el seu pare i la seva mare, amb qui va tenir diferències. Creia que la seva mare no l’estimava.
És que per estimar cal comprendre. I per fer-ho has de posar-ho tot a sobre de la taula. L’amor no és fàcil.

Escriure, per tant, en aquest sentit és un acte d’amor.
És clar, per això parlo de la infància, perquè allà hi ha l’amor, i no en la relació i descripció de totes les persones que he conegut.

I no obstant a vostè no sembla guiar-lo el cor sinó el cap.
La meva formació és de ciències [és catedràtic emèrit d’Arquitectura a la UPC] i això ha condicionat la meva poesia. Jo em nego a parlar d’amor o de bellesa sense parlar d’intel·ligència perquè al cor només hi ha la vàlvula per mantenir viu el cap. Amor, bellesa i intel·ligència mai han d’anar separades.

Vostè, que durant anys ha exercit de pont entre la cultura catalana i la castellana, ¿com viu l’actual desacord polític?
Doncs amb patiment, una mica temperat per tenir 80 anys. Reconec moltes pors del passat, però a la meva edat tens l’avantatge que ja no tens temps per perdre en segons quines coses. M’he guanyat el dret a veure en què vull ocupar l’últim tram.   

Temes: Poesia Llibres