Les guerrilles del rap de carrer prenen els grans escenaris espanyols

Hard GZ omple l’Apolo. Ayax y Prok rebenten Razzmatazz (la nit d’aquest divendres i l’1 de juny). Natos y Waor esgoten les 4.500 entrades del Sant Jordi Club amb mesos d’antelació. El hip-hop espanyol ha fet l’estirada definitiva i qui està guanyant el capítol no és la vella guàrdia, sinó joves d’uns 20 anys. No els busquin en les llistes de vendes perquè ni tan sols distribueixen els seus discos pels canals tradicionals. No obstant, els seus videoclips col·leccionen desenes de milions de visites i armen gires de trenta dates sense parpellejar. El rap a Espanya ha deixat de ser una música per a minories i s’ha convertit en un fenomen de masses.

El rap espanyol ha aconseguit en els últims cinc anys una implantació social inimaginable fa tan sols una dècada. És, més que mai, la música del carrer: la que sona als parcs i als mòbils dels joves, la que arrasa a les xarxes i, finalment, la que està omplint sales de concerts cada vegada més grans. Sales que les grans icones del rap nord-americà no van omplir mai. La pregunta que es fan avui molts adults és: ¿per què el rap s’ha tornat omnipresent justament ara? Però potser la pregunta clau és una altra.

¿Per què no va ocórrer abans?

"La pregunta que he trobat interessant durant molts anys és per què no triomfava el rap a Espanya", planteja el sociòleg i investigador de cultures juvenils Roger Martínez. "Als 90, quan a la major part d’occident el rap es convertia en la música del carrer, aquí era molt minoritari". Francisco Reyes dirigeix del programa de Televisió Espanyola 'Ritmo urbano', imparteix una assignatura de hip-hop a la Universitat Complutense de Madrid i aporta una resposta: "El rap sempre va estar vetat en les radiofórmules i fins que va arribar internet, els espanyolets només escoltàvem els que ens posaven a la ràdio".

El raper francès Enes Suleman impulsa des de Barcelona l’empresa La Cúpula Music des de la qual molts rapers espanyols mouen la seva música per les xarxes. Suleman apunta que el rap a Espanya viu "un renéixer molt potent a partir de la generació trap, la generació dels mòbils" i coincideix que avui vivim una cosa que en altres països és natural des de fa temps. "El hip-hop és la cultura majoritària a tots els països d’Europa des de fa més de 20 anys. A Espanya és ara quan comença a ser la veu d’una generació".

Un altre factor que n’ha accelerat l’eclosió és el demogràfic. Per a Martínez, la immigració, especialment la llatina, i l’auge del reggaeton han donat des del 2010 un impuls definitiu perquè el rap es converteixi en "un referent per a la població castellanoparlant i obrera" i "en un estil predominantment de perifèria que també atreu gent de totes procedències". Suleman, nascut a l’extraradi parisenc, va viure als anys 90 la capacitat integradora del rap i comprèn que "ara espanyols d’origen llatí o àrab vegin que el rap els representa com a llenguatge d’immigrants i de minories".

Els reis de Youtube

Les radiofórmules segueixen sense programar rap a la proporció en què el demanda la joventut, però, com remarca Reyes, "avui els joves poden triar què volen escoltar a través del mòbil". Suleman dona xifres estratosfèriques. Els clips d’Ayax y Prok sumen 150 milions de visualitzacions a Youtube. Els del mallorquí Rels B, 300 milions. Una comparativa amb les estrelles del rock: Vetusta Morla té 100.000 subscriptors al seu canal, mentre que Natos y Waor. Una altra: Ayax va penjar la setmana passada el clip d’'A veces se me pasa, a veces paso’ i ja depassa el milió i mig de visites, mentre Love of Lesbian ha penjat el d’'Oniria e insomnia' i en suma 50.000.

A molts joves rapers, aquest seguiment a les xarxes els reporta ingressos mensuals "d’entre 500 i 2.000", calcula Enes. En casos excepcionals la xifra arriba a 10.000, però per a molts és "un petit sou". Un petit sou que en un país que ha assolit un 45% d’atur juvenil no és gens menyspreable. Poden ser els fonaments d’una carrera. El gallec Hard GZ anava per a nini, La Utopía del Norte, des de la qual gestiona la seva carrera, ven el seu merchandising i munta gires que el porten fins a Llatinoamèrica. "Tot i que els mitjans parlin d’artistes de trap, qui està arrasant són artistes del rap com Natos y Waor i Rels B", diu Enes.

"El rap és la música que més fomenta la cultura del fes-t’ho tu mateix", remarca Reyes, i "tots aquests xavals es filmen ells mateixos els videoclips". Un dels seus alumnes, el raper canari Bejo, "suma cinc milions de visites cada vegada que en publica un", calcula, sorprès, el seu professor. Alguns es fan amb la càmera del mòbil. El que per a molts només és un miratge virtual, per a Suleman és la constatació que Espanya continua instal·lada en una utopia musical: "Els grups de rock i de guitarres formen una bombolla, una bombolla espanyola que no hi ha en altres països, i que aviat caurà."

L’assalt al palau

Avui la notícia ja no són aquestes xifres virtuals, sinó la seva translació a la vida real. El 7 d’abril el duo Natos y Waor va omplir el Palau de Vistalegre de Madrid: 11.000 entrades. Els rapers espanyols dels 90 i 2000 mai no van aconseguir una cosa així. Només Violadores del Verso van trencar aquest sostre que semblava condemnar el rap espanyol a l’eterna marginalitat. El quartet aragonès és el grup que molts d’aquests joves rapers citen quan els pregunten com van descobrir el rap.

Els referents d’aquesta jove fornada ja no són rapers ianquis, sinó el mateix rap espanyol de fa una dècada. El rap proletari i de barri, humil i contestatari. Violadores va introduir un llenguatge propi, però el seu discurs no era tan diferent del que als 70 feien els grups de rock urbà. Llavors, la teoria era que el rap mai no arrelaria a Espanya, per ser un país que sempre va donar l’esquena a les músiques negres. El temps l’ha rebatut amb escreix.

En un país on l’atur i precarietat laboral estan a l’ordre del dia, el rap descriu amb més certesa que qualsevol altre gènere l’atzucac en què viu la joventut. I si els xavals reuneixen uns quants diners, les entrades per als concerts de rap poques vegades superen els 10 euros. Aquests rapers d’uns 20 anys, molts de famílies sense recursos, saben que les butxaques dels joves continuen buides. Els concerts s’omplen i es converteixen en un polvorí hormonal i una vàlvula d’escapament davant tant descontentament social.

Ecos del punk i la rumba quinqui

En aquest rap proletari també ressona una visió del món que sintonitza amb el punk i la rumba quinqui. Una línia invisible connecta totes aquestes músiques de classe obrera amb una força que fa caure barreres generacionals. El rap és l’embut de totes aquestes veus i, en molts casos, transcendeix els tòpics del consumisme per sacsejar consciències i fomentar l’esperit crític. Només cal atendre el repàs de la transició que proposa El Coleta, a l’irat orgull de classe de Jarfaiter i als versos d’Ayax y Prok, Los Chikos del Maíz, Pablo Hasél i tants altres rapers en el punt de mira de la justícia espanyola.

El repertori del madrileny El Coleta és una actualització de l’ètica i l’estètica de Los Chichos i del cinema de José Antonio de la Loma. L’avilès Jarfaiter ha gravat una versió de 'Violencia', cançó del grup Arpaviejas que podria haver firmat el 1982 el trio basc Eskorbuto. I el més simptomàtic és que no són capricis d’artista sinó picades d’ullet que els seus seguidors reben amb entusiasme i coneixement. Mesos enrere, el públic d’El Coleta recitava de memòria la lletra d’'Esto sí que tiene guasa', cançó de Los Chichos gravada el 1975, quan la immensa majoria dels espectadors encara no havien nascut.

Notícies relacionades

Ayax i Prok, els campions del rap de l'Albaicín

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Tres dècades després dels primers discos, el recopilatori 'Madrid hip-hop' i l’'¡Hey pijo!' d’MC Randy, el rap és imparable. "És el gènere que hauria elegit de forma natural la joventut a Espanya si hagués sonat a tots els canals", insisteix Reyes. "Ara ens emportem la sorpresa, però és una música ideal per a la gent jove. És contestatària, fresca, espontània, senzilla i a peu de carrer". També, el gènere que millor interpreta i reflecteix el present d’una joventut exposada a la crisi. Natos y Waor tenen un disc titulat ‘Hijos de la ruina'. Milions de joves saben perfectament a què es refereix el duo.