Sleaford Mods: "El culte a la figura de l'artista decadent resulta patètic"

Aquest duo anarco-punk-hip hop de Nottingham ha atresorat fans els últims anys amb ritmes contagiosos i diatribes contra la vida moderna, la britànica en particular. Divendres presenten 'English tapas', el seu disc 'postbrexit', a Razzmatazz 2 (21.30 h). Parlem amb el seu vocalista i lletrista, Jason Williamson.

¿D'on ve un títol com 'English tapas'? Curiositat de 'spaniard'.

Andrew [Fearn; productor] va veure aquest suggeriment a la pissarra del menú d'un 'pub'. Tapes angleses, ¿t'ho pots creure? I totes les opcions es reduïen a mig 'scotch egg', un bol de patates xips i cebes en vinagre. Ens va semblar divertit. Cada vegada hi ha més restaurants de tapes a Anglaterra. Cosa que em sembla curiosa, estant enmig del 'brexit'.

Hi ha algunes referències al 'brexit' en el disc, però aquest sembla el seu disc menys polític i el més individual i intern.

Això passa perquè començo a veure que el món no canviarà. En termes polítics, vull dir. La gent sempre vol que faci cançons polítiques, però aquesta classe de música ha acabat sent part del mateix teatre. Una part més d'una cosa que no millorarà. He començat a rentar-me'n les mans. He preferit escriure sobre mi o gent que conec, tot i no saber si algú s'interessaria per les meves històries.

En els primers discos escopien ràbia de classe obrera. Ara són més rics, segons han dit. ¿Això canvia la perspectiva del món, la manera d'escriure cançons?

No n'estic segur. Jo crec que hauria escrit sobre el mateix si seguís arruïnat. He canviat els últims anys, però no pels diners. Si res m'ha canviat, ha sigut viatjar pel món. Tenir experiències, obrir-me a altres cultures… En certa manera, he madurat. Ja no m'interessa cultivar les venjances personals.

El que no canvia gaire és l'estil musical. Segueixen fidels al minimalisme. Però potser canta més que habitualment.

I tant, sí. Canto molt més. Sempre havia volgut cantar, però fins aquest disc no havia trobat la manera de fer que encaixés amb les parts 'spoken word'. També hi ha ajudat la mena de bases que estava enviant Andrew.

¿Sol ser primer la música i després la lletra?

La música va primer, la majoria de vegades. Ara mateix ja estem preparant el següent disc. Andrew m'envia la música i jo escric a partir del que ell em passa. 

El frenesí rítmic d''Army nights' semblava ideal per escriure sobre un gimnàs.

Em va inspirar un paio a qui veia entrenar-se entre setmana per després lligar el cap de setmana. És un retrat positiu i no estereotipat. Aquell… aquell paio està fent una cosa positiva. No sé per què hi ha gent que ho veu patètic. Per a mi hi ha coses molt més patètiques: el culte a la figura de l'artista decadent.

Vostè va al gimnàs i està net i sobri. Altres persones de la seva generació que van ser de les primeres a provar l'èxtasi no poden dir el mateix. Escriu sobre això a 'Drayton Manored': "Em pregunto què passarà / Som els conillets d'Índies".

Aquesta cançó tracta sobre què significa destruir-se un mateix. Molts homes i dones d'Anglaterra segueixen fent el mateix que als 90: sortir de nit, fotre's una droga potent, regar-la amb alcohol… És una carnisseria. És el caos. I no obstant, sembla que s'accepta.

A 'Feel so wrong' es decideix a escriure sobre l'època en què va decidir deixar les drogues.

Volia escriure sobre què significa viure en un entorn perniciós, amb gent al voltant en qui no pots confiar. Comences a sentir-te distanciat de tu mateix.

He llegit que volia ser actor. ¿Per què va canviar de camí?

És una professió difícil. Jo no era prou disciplinat. D'altra banda, tampoc em podia permetre les despeses de matrícula. Després va arribar la carrera en solitari de Paul Weller, The Stone Roses… Coses musicals que m'agradaven, que eren realment interessants.

Però va ser el hip hop el que l'ha portat on és. En una fàbrica on treballava hi sonava molt Wu-Tang Clan. Després va tenir una epifania amb The Streets, perquè parlaven el seu idioma. ¿A qui deu més la seva carrera?

A tot el hip hop en general, realment. Encara ara m'inspira més que qualsevol altra música. Fixi's en tot el que ha sortit els últims deu anys. És una font constant d'inspiració.

Digui'm rapers actuals que li agraden.

A$AP Rocky, Lil B, Drake… Coses així.

¿Cap on van Sleaford Mods, musicalment parlant? ¿Els ha temptat alguna vegada incorporar forces orquestrals i potser un cor?

Intentem que, dins del nostre estil minimalista, cada cançó tingui la seva pròpia personalitat. Per a mi escriure una cançó com 'Feel so wrong' ha sigut un canvi important. En realitat, sempre canvia alguna cosa. De les últimes, també em sembla curiosa 'Messy anywhere' [que sona al dub tenyit de postpunk d'ESG].

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Què podem esperar del concert de divendres a Razzmatazz 2?

¡El mateix de sempre!