Imagine Dragons, èpica rockera 'millennial'

Ara que es parla tant de la desconnexió de les noves generacions amb el rock i se suggereix que les guitarres i les bateries són instruments de museu, arriba Imagine Dragons i omple el Palau Sant Jordi de públic jove. La realitat pot desbordar a vegades certs diagnòstics exagerats o precipitats. I com vam poder comprovar aquest divendres, al grup de Las Vegas i a la seva estètica grandiosa no hi ha res que els senti millor que un enorme pavelló ple de fans disposats a cantar els seus himnes de dalt a baix.

Cançons en què es fon una habilitat per la tornada invasiva, a vegades amb una descaradura pop, i l’aparatositat rockera, i el dinamisme i el sermó. Al Sant Jordi, van voler divertir i conscienciar al mateix temps, convidar a fer salts i a compartir una èpica amb ambició transcendent. Es van valer en bona mesura del seu nou disc, el tercer, Evolve, del qual van sortir les dues eficaces cançons que van obrir la nit, I don’t know why i Believer. Dragons dinàmics i eficaços, guitarrers i electrònics, i amb eslògans una mica efectistes per compartir.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

DANIELITO, EN ACCIÓ / Però el grup aspira a alguna cosa més que a reflectir l’esperit d’un rock contemporani obert de mires, receptiu a l’ampliació tímbrica (Gold, amb els músics tocant tambors), a l’exotisme (Start over) o al hip-hop (Thunder, detonació a duo amb K. Flay, telonera de la nit). A Dan Reynolds, el cantant, que es va presentar com a «Danielito» i va recitar en castellà uns versos de José Martí («yo soy un hombre sincero/ de donde crece la palma…»), li agraden les parrafades sobre «el amor, la paz, la igualdad…», així com confessar debilitats anímiques (va demanar no estigmatitzar la depressió, que va dir haver patit) i fer, en fi, del concert alguna cosa més gran, una experiència emocional col·lectiva. Escola Bono, incloses les atmosferes místiques en certs parlaments o en la recollida versió de Three little birds, de Bob Marley.

En altres peces noves, com Whatever it takes, o Mouth of the river, la banda va desplegar un rock amb vocació de sacsejar cossos i ànimes, com una versió més física de Coldplay, realçada per l’èmfasi vocal de Reynolds, i com uns The Killers predisposats a l’himne: aquell Yesterday hereu dels càntics marcials de Queen. En fi, no tot el seu repertori és memorable, però en hits com Demons i la colorista On the top of the world hi ha material que explica el seu actual èxit. Van rematar l’actuació, després d’una execusió acústica, en uns bisos culminats per Radioactive, peça amb què va començar una història d’èxit que ja veurem com segueix. Per ara, Imagine Dragons disfruta del seu moment omplint grans recintes de públic jove mentre es discuteix sobre el ganxo popular del rock. H